El mite d’Orfeu
El poder d’Orfeu rau únicament en la bellesa del seu art tan sublim que les forces més salvatges i indòmites sucumbeixen davant la seva encisadora i elevada inspiració. El poder que la música d’Orfeu exerceix sobre la natura s’utilitza com a element de comparació de circumstàncies diverses la qual cosa evidencia, no només la celebritat de l’heroi sinó també el fet que els autors, sobretot els poetes, troben en l’entorn d’Orfeu un element molt recurrent per crear ambients i expressar idees contraposades, alhora que posen de relleu les qualitats del personatge.
Eurípides escriví per Ifigènia: “Si jo tingués, oh pare, la paraula d’Orfeu per convèncer amb l’encant de la meva veu, de manera que pogués arrossegar amb mi les roques i seduir amb les meves paraules a qui jo volgués, aleshores vindria”
En la mitologia grega Orfeu era el principal representant de les arts del cant i la lira. Des del segle VI a.c. en endavant fou considerat com un dels principals poetes i músics de l’antiguitat, l’inventor de la cítara. També afegí dues cordes a les set que en aquell moment tenia la lira i, gràcies a Orfeu, en tingué nou en honor a les tal vegada nou muses. Amb la seva música era capaç no solament de calmar les feres salvatges sinó també de bellugar arbres i roques i detenir el curs dels rius. Tanmateix el cant no era la seva ocupació preferida, Orfeu era un gran erudit amb inquietuds filosòfiques i es dedicava a investigar el món que l’envoltava.
Com a músic cèlebre fou convidat a acompanyar els Argonautes a la recerca del velló d’or perquè amb el seu ajut puguessin passar indemnes a través de les Sirenes. Quan Orfeu les sentí tocà la lira i la seva música que era molt bella, aconseguí tapar els hermosos cants de les sirenes que atreien els mariners cap elles per devorar-los.
La davallada als inferns és potser el capítol més conegut d’aquest personatge per tot el que implica el fet de veure el més enllà, l’altre costat de la vida. Les connotacions iniciàtiques d’aquest viatge tindran conseqüències directes en la construcció de la seva personalitat, tant pel que fa a la seva faceta de sacerdot de misteris com per les causes de la seva mort a mans de les Mènades, tràcies com ell i seguidores de Dionís.
Viatjà per Egipte com a fruit del profund respecte que la cultura egípcia sempre ha exercit sobre els grecs, per adquirir coneixements, aprendre dels que saben i aconseguir la saviesa en les iniciacions mistèriques en relació a Dionís gràcies a les quals serà tota una autoritat al seu retorn a Grècia.
L’òpera de Monteverdi ens relata l’època de la vida d’Orfeu en la qual s’enamora perdudament d’Eurídice, la nimfa de les valls de Tràcia. Es desposen però un dia nefast, ella, mentre fugia de l’assetjament d’Aristeu que intentava violar-latrepitjà una serp verinosa i morí per la mossegada.
La pena envaeix Orfeu i plorant desconsoladament inicia el descens a l’inframón on amb l’ajuda inestimable de la seva música aconsegueix sortejar mil perills i conmou a dimonis i torments.
Una vegada davat d’Hades i Perséfone utilitza novament la música i aconsegueix covencer-los de donar a Eurídice l’oportunitat de retornar al món dels vius. L’imposaran però una condició: Orfeu ha de caminar sempre davant d’ella i no podrà mirar-la fins que siguin a dalt i els rajos de sol la banyin per complet.
El camí de tornada es farà molt llarg i Orfeu manté els ulls cap endavant malgrat les enormes ànsies d’admirar la seva estimada. Ja gairebé havien arribat a la superfície i Orfeu desesperat gira el cap creient que tot havia passat però Eurídice encara té un peu a l’ombra i en aquell instant s’esvaeix.
A partir d’aleshores Orfeu vaga pel desert tocant la lira, encantant pedres i animals sense menjar res i rebutjant la companyia humana. Acaba a la regió Tràcia on troba les Mènades i amb elles la seva mort.
Monteverdi va saber fer ús del seu mestratge per mostrar des de les possibilitats temàtiques del mite els avantatges dels nous descubriments musicals basats en les múltiples resonàncies expressives d’una melodia guarnida bellament sobre uns acords per tot acompanyament.
Cal destacar la súplica d’Orfeu a Caronte amb l’airós Possente spirto (meitat ària, meitat recitatiu) col·locat simètricament en el centre de l’òpera. Monteverdi ens mostra els profunds valors expressius de la nova música en correspondència amb els estats anímics d’Orfeu.
Orfeu és un personatge mític enormement polifacètic, les llegendes del qual donen encara avui grans problemes als qui l’estudien, ja que els orígens d’aquest músic encantador de feres es perden en el temps.
Agnès Caro i Rivas Girona juny de 2011
