próleg de la versiò que veurem el proper dia 30 de gener
l'adieu de Cadmus et Hermione
Guió de la presentació
Dintre de la programació que fem des d’òperaempordanet volem presentar, juntament amb els clàssics i coneguts hits de l’òpera italiana i alemanya, un ventall més ampli que abasti des de les obres ja quasi oblidades d’aquell classicisme fins a la posada en escena amb valor històric, però també estètic, d’altres aportacions i d’altres blocs operístics. Ja ho hem fet -i hi tornarem en el futur- amb la nova òpera anglesa -el Britten de MORT A VENÈCIA- ho farem d’aquí a dos mesos amb L’ÒPERA DE PEQUÍN i ho fem avui amb la presentació de CADMUS ET HERMIONE considerada la primera òpera francesa.
Tanmateix no perdrem el fil conductor i arrodonirem la temporada amb una NORMA de Bellini, un XERXES de Häendel i un PARSIFAL de Wagner l’extensió del qual ens portarà a repartir-lo en dos mesos, els darrers abans de les vacances.
L’obra que presentem avui té alguns elements distintius:
-Menys dificultats pels cantants. Gairebé no existeixen les àries. Als francesos no els agradaven les coloratures.
-Substitució del recitativo secco per un recitativo amb acompanyament artístic, normalment amb duettos.
-Importància del text i de com es diu: la dicció. Bons lletristes i grans escriptors al darrere: Molière, Racine, Corneille, Quinault..
-Incorporació dels ballets. Més ràpids que fins llavors.
-Ouverture: obertura a la francesa, diferenciada de la simfonia (l’obertura a l’italiana).
-Estructura: obertura i 5 actes.
L’Obertura
-Peça instrumental al començament d’una obra escénica musical.
-Les antigues introduccions complien funcions pràctiques més que dramàtiques: avisar al públic. Recordar la favola in música, l’ORFEU d’en Monteverdi (aquelles dues trompetes estridents amb una durada molt curta de les més antigues i imprescindibles simfonies).
-En els dos primers segles no tenen res a veure amb la trama. Són prescindibles. Generalment és el darrer fragment que es compon.
-Les obertures dels s. XVII i XVIII solien constar de diverses parts, molts clares i diferenciades (ràpid-lent-ràpid: simfonia; lent cerimonial-ràpid-lent majestuós: ouverture .
-D’aquesta manera es va anar desenvolupant la simfonia, primer de 3 i de 4 parts o moviments desprès, que va convertir-se en un dels gèneres més importants de la història posterior de la música.
-De totes maneres la tendència va ser introduir una sola part al principi de les obres escèniques musicals per anar situant l’espectador en el que veurà (recordaeu EL RAPTE EN EL SERRALL de Mozart: exotisme) Per no parlar del potpourri.
LULLY
-Giovanni Battista (Giambattista) Lulli de naixement i
Jean-Baptiste Lully (1632-1687) en la seva etapa francesa.
-Amb 11 anys viatja a França amb el seguici de l’ambaixador francès a Florència com a pinxo de cuina i a qui entabana amb la seva facilitat per la música (violí) i també per la dansa.
-Amb 20 anys entra al servei del rei de França (16 anys i ballen junts) com a ballarí i violinista. Primera aparició pública plegats: ballet de la nuit.
-Als 30 anys ja és director musical de la família reial (el rei ja governa i en té 24). Es casa un any abans amb la filla de Lambert, director musical de la Montpensier (Maria de Borbó) dona del Duc d’Orleáns (Gastón de França), es a dir, l’oncle del rei, a qui ell donava classes d’italià un cop es naturalitzà francès. Aleshores ja dirigeix força l’activitat musical i teatral.
-Als 40 (1672) es nomenat director de l’Academie Royale de Musique (origen de l’actual Òpera de París). Comença a escriure òperes anomenades tragedies lyriques (la primera d’elles és la d’avui).
-Als 50 es nomenat secretari personal del rei.
-Als 55 anys es clava al peu el bastó de ferro de director d’orquestra. Gangrena i mort.
-Hàbil cortesà, sempre sota les faldilles del rei, fa i desfà en el món musical (també cultural) francès amb influències sobre tot el que es mou: escriptors com Molière, Racine, Corneille, poetes com Quinault, músics (quasi desapareguts sota la seva ombra), explotant la grandeur i teatralitat de la cort. Terratinent.
-Música francesa versus italiana. Es un italià qui representa la francesa.
-Crea les comedie-ballets i les tragedies lyriques, l’overtoure i el grand motet.
CADMUS ET HERMIONE representa un drama líric inspirat en el teatre grec, s’anomena tragedie lyrique, òpera. Música basada en el motet de l’Edad Mitjana: litúrgia no religiosa.
Grand motet (tota l’orquestra, més d’una veu). Ricercares (altres melodies que comencen a acompanyar al text principal fent de contrapunt).
-Quan a mitjans del s. XVII es van representar a França les primeres òperes italianes, de CAVALLI especialment, van causar en els espectadors impressions tan fortes que els artistes francesos es varen veure obligats a confeccionar productes similars per als seus clients de l’alta societat.
LLUIS XIV (El rei sol)
-El solet de la casa: Neix després de 23 anys que els seus pares intentin tenir un hereu per la corona.
-És el rei que més ha durat: Puja al tron amb 5 anys i mor als 77: regna durant 72 anys. (Copríncep d’Andorra i comte de Barcelona)
- La seva mare Anna d’Austria és la regenta amb la col•laboració del Cardenal Mazzarino. No admet el Consell dictat pel seu marit i decideix governar ella amb el cardenal.
- Un cop mort Mazzarino que havia fet una gran feina: Fi de la guerra dels 30 anys, pau de Westfalia, recuperació d’Alsacia
prén el poder absolut a les seves mans (23 anys)
-Instaura la monarquia absoluta.
-Va fer callar primer i conquistar, després, les veus que llavors desaprovaven el seu regnat.
-Amb el suport del seu poble i la convicció de la seva autoritat divina va prendre les regnes i va governar en soledat els destins del seu país.
-En un moment en que la fama de la monarquia estava molt debilitada degut a LA FRONDA (dues rebel•lions liderades per la noblesa, amb el suport del Parlament de París la primera, contra el poder de Mazzarino i, per tant, en contra de la corona) tan sols un rei de forta personalitat podia fer-se amb el control del país: va ser ell.
-Responsable, treballador, organitzat, meticulós, lúdic, petulant, arrogant i narcissista.
-Proclamat representant de la voluntat celestial va imposar la seva pròpia no tant sols al govern francès, nomena ministres i té entretingut el Consell, sinó en tots els àmbits de la vida nacional.
-----Reorganització general de l’economia
-----Reforma de l’exercit
-----Nombroses victòries militars. Tres guerres: la d’Holanda, la dels 9 anys i la de Successió espanyola. Tractat dels Pirineus (frontera amb Espanya, a canvi del Roselló i part dels Països Baixos). Va posar un borbó al tron espanyol acabant amb anys de confrontacions
-----Magnificència parisina
-----Fa de França la primera potencia cultural europea
-----Protagonista absolut de la vida social francesa.
-----Col•leccions reials ofertes al públic (Precedent dels museus)
-----Volia enviar reproduccions a les corts europees (Inici del que anys més tard anomenarem botiga)
-----Protocol: imposa escrupuloses regles que designaven la superioritat dels qui podien dirigir-se als grans personatges
-----Paladí de la moda (enormes perruques de pel natural, mànigues guarnides amb rics encaixos venecians, sabates (Nicholas Lestage) de taló exquisides i úniques amb brocats, adornades amb pedres precioses, soles de color vermell, talons amb lleugera curvatura, brodats de plata amb escenes de batalles.
-----Extravagant i Narcissista: Mitjana de 100 persones al seu despertar (rentat, pentinat, esmorzar, afaitar: ell és l’espectacle). Al dinar, també amb públic.
-----L’aparença per sobre de tot: bellesa i diners: poder canviar de roba diversos cops al dia és important per guanyar els seus favors. Arruïnarà els nobles amb tanta parafernàlia. Trasllat al Palau de Versalles al 1682 (44 anys)
..Je m’en vais, mais l’Etat demeura toujours…. (darrera frase atribuïda al rei, abans de morir)
Argument
És la història del rei CADMO, germà d’EUROPA, fundador de la ciutat de Tebas i del seu amor per HERMIONE, filla de VENUS I MART.
El gegant DRACO la vol com a esposa i Cadmo ha de lluitar, primer amb el drac i després amb ell. El salva amb la seva ajuda la deessa PALAS.
Notables intervencions divines en les que PALAS ATENEA i AMOR (germà de Hermione) s’enfronten a la deessa JUNO enemistada amb JÚPITER.
En l’escena final, Cadmo i Hermione es dirigeixen cap a l’altar, mentre Juno i Júpiter es reconcilien, envoltats de tots els deus de l’Olimp.
Pròleg i 5 actes.
En el pròleg, habitual de les òperes franceses de l’època, es rendeix homenatge al rei sol, LUIS XIV, que sota l’aparença del deu APOLO mata una PITÓ.
S’empelta, encara, en la tradició de la nova tragèdia musical on els papers de personatges secundaris resulten d’allò més còmics, com en l’opera veneciana del moment. Per exemple, el personatge de LA NOURRICE, interpretada per un home transvestit de dona, ens recorda Monteverdi o Cavalli. Més tard l’òpera francesa deixa enrere aquesta influència
S’estrena el 27-4-1673 al Jeu de Paume.
Versiò que presentem
-Gravada al Teatre de l’Òpera Cómique de París, el gener del 2008.
-8 mesos d’assaigs i preparació.
-Direcció escènica: Benjamín Lazar (31 anys)
-Direcció artística i musical: Vincent Dumestre, amb Orquestra, cors i ballarins del Poème Harmonique (format al 1997)
BENJAMIN LAZAR
-Des dels 11 anys estudia declamació i gestualitat barroques, així com violí i cant (paral•lelisme amb Lully: als 11 anys tots dos toquen el violí).
-Com a actor interpreta obres de Racine i Molière.
-A partir del 2004 posades en escena de Garcia Lorca, Molière Lully (le bourgeoise gentilhome el 2004 amb els mateixos artistes d’avui) i Corneille.
-Des de fa uns deu anys es distingeix per la seva REAPROPIACIÒ dels CÒDIS DE L’ESPECTACLE BARROC. Ha fet pujar a l’escena contemporània coses tan oblidades com són la DECLAMACIÒ i la GESTUALITAT (gest = gramàtica, fa que hi sigui present, no tan sols com a descripció concisa i tancada, que no seria més que un repertori, sinó formant part de l’ACTIO, darrera etapa de la RETÒRICA: dir un text representa pronunciar-lo i saber trobar els gestos adequats. Gestos del nostre imaginari occidental serien el del poder, l’amenaça, la cordialitat. És a dir, la gestualitat com un mitjà per a l’actor per donar el seu punt de vista sobre el que és important. Ell és el primer lector i el primer intèrpret del text. Mes tard s’haurà de posar en comú amb el director i la seva pròpia interpretació. En el BARROC no existeixen delimitacions exactes de com ha d’actuar l’actor. Lazar ho busca i fa un compendi amb les iconografies de l’època: gravats, dibuixos, pintures, frontispicis que li conformen un paisatge mental sobre el que desprès treballa), els DECORATS PINTATS A L’ANTIGA, les CANDELES...
-Critiques rebudes de fundamentalisme, sectarisme i arqueología.
-Tot i que Molière va deixar escrit que “vous ne pouvez pas voir la píese tell qu’elle fut représentée chez le roi” ell creu que ens hi podem acostar molt a través d’un procés de RECONSTITUCIÒ (que incorpora la COMPRENSIÒ).
VINCENT DUMESTRE i LE POÈME HARMONIQUE
-Estudis d’història de l’art a l’escola del Louvre
-Guitarra clàssica a l’escola normal de París
-Dedicat a la música per llaüt, guitarra i torba.
-Funda el 1997, le poème harmonique: conjunt de solistes reunits al voltant de Dumestre amb la finalitat de donar a conèixer i fer reviure algunes planes de la música antiga (Jordi Savall: Capella Reial de Catalunya) amb el màxim rigor històric, buscant una interpretació expressiva, autèntica i, sobretot poètica, de la música i els textos.
-El que interessa a tots dos, Dumestre i Lazar, és la idea de PRIMER COP, la idea que s’està inventant un gènere que posteriorment es reproduirà multitud de vegades després de Lully (tragèdia lírica).
-Base d’actors: DECLAMACIÒ BARROCA. Els cantants han d’ajustar-se amb les TÈCNIQUES DE VOCALITZACIÓ. Per tant, gestualitat i declamació són les bases. Per altra banda recordar que l’actor barroc treballa com si les coses que va anomenant APAREGUESSIN un cop esmentades. Parlen en francès antic.
-Canvis a la vista dels DECORATS (teatre del globus shakesperià a Londres) amb una depurada escenografia.
-Crítica parisina a la première:
Jo diria, feliç, que no es pot estar res més que confós davant la bellesa exòtica i espurnejant del vestuari, meravellat davant dels mecanismes que mouen bèsties dragons i deus i transformen a la vista de tothom els palaus de cartó-pedra en odioses construccions rocoses, transformen d’una bufegada les tendres ombres en perillosos deserts, mentre la llum tremolosa de les candeles il•lumina calorosament l’escena, la poesia dels cantants i ballarins... descobrim de tant en tant accents d’un francès restituït però comprensible, la gestualitat hieràtica fa dels protagonistes estàtues versallesques. Llully tenia geni, Quinault tenia talent i humor. Un llibret encara molt venecià en el que són deus, herois i personatges secundaris, la nourrice transvestida sortida de Monteverdi o de Cavalli. L’orquestra és viva, articulada, perfecta en els contrastos (fusta i vent), continu sensible molt dinàmic però amb dolcesa. Els cors donen mostra d’una remarcable homogeneïtat acompanyada d’una sensual rotunditat del fraseig. Els solistes ratllen la perfecció. Un Cadmus històrique¡¡¡¡
