Òpera ballet en un pròleg i quatre actes, amb llibret de Louis FUZELIER, direcció musical de WILLIAM CHRISTIE i posada en escena de ANDREI SERBAN, coreografía de BLANCA LI , decorats i vestuari de MARINA DRAGHICI, amb PATRIZIA PETIBON, NATHAN BERG, ANNA MARIA PANZANELLA entre d'altres interprets.
Producció de l'Òpera National de París. Any 2004
Presentació: Eugeni Prieto
LES INDES GALANTES
Quant al gener del 2010 vaig presentar CADMUS ET HERMIONE, de Gian Battista LULLY (1631-1687) parlava de la cosa paradoxal que era que un italià hagués ajudat a posar les bases de l’òpera francesa i aprofitava per donar una sèrie de diferències entre una i altra, entre d’altres la incorporació del ballet com a element identificatiu.
Donat que aquella intervenció està publicada al blog ( http://operaemporda-net.blogspot.com.es/ primera entrada de l'any 2010) m’estalvio avui tornar sobre el tema deixant a la curiositat de cadascú de vosaltres anar o no a la font citada.
El cert és que aquella incorporació del ballet responia, no tan sols als gustos de la cort (començant per en Lluís XIV) sinó que formava part de la idiosincràsia del poble francès que, davant les obres que oferia el favorit de la cort en demanava més i més.
Neix, d’aquesta manera, i un cop desaparegut en LULLY de l’escena, l’òpera-ballet, híbrid entre un gènere i l’altre, en què desapareix la unitat d’acció i al seu lloc es busca un pretexte que lligui els diferents episodis de l’acció, configurant-se amb un pròleg i una sèrie del que anomenen “entrées” fent referència a les entrades del cos de ballarins al principi de cada quadre.
És L’EUROPE GALANTE de ANDRÉ CAMPRA (1660-1744) la que dóna el tret de sortida l’any 1697 al genere amb un repàs als usos amorosos de quatre països europeus: França, Espanya, Portugal i Turquia.
Quasi 40 anys més tard en Jean Philippe RAMEAU (1683-1764) agafarà com a punt de partida aquella òpera per desenvolupar, aquest cop amb un més ampli ventall geogràfic, la que avui veurem a Rupià i amb lleugeres modificacions d'estructura compositiva com, per exemple el fet de situar el ball al final i no al principi, de cada entrée
RAMEAU comença la seva carrera artística lligat a l'orgue, del qual ja el seu pare, n’era interpret, a la catedral de Clermont. Després d’anar amunt i avall per aquella regió (Auvernia, avui) de catedral en catedral se li ofereix la possibilitat de traslladar-se a París de la mà d’un mecenes que creu en els seus dots d’interpret i compositor. Ho fa l’any 1720 començant a publicar obres per clavicèmbal i piano.
Un parell d’anys més tard sorprèn a tothom amb una publicació: TRACTAT D’HARMONIA REDUÏT ALS SEUS PRINCIPIS NATURALS, producte de les seves idees de caràcter independent respecte a la música tradicional del seu temps. Planteja la música com una ciència més que com un art. L’impacte és total i el posiciona com un dels teòrics musicals més importants del moment, importància que, escrit darrere escrit, el farà ser un dels músics més influents en el desenvolupament de la música clàssica occidental.
Seguirà publicant música i teoria fins que al voltant dels seus 50 anys fa el pas cap al món de l’òpera debutant el 1733 amb HIPÓLIT I ARICIA. Des d'aquell moment ja se'l considera el successor de LULLY, lloc que consolida amb l’estrena, un parell d’anys més tard de LES INDES GALANTES, que el consagra definitivament.
Ja hem dit que aquesta òpera-ballet beu i amplia la de CAMPRA. En aquest cas es tracta de filosofar sobre les diferents formes que té la humanitat d’encarar-se a l’amor (en un pròleg a on l’amor triomfa sobre la guerra: fes l’amor, no la guerra dels nostres 70) que visita Turquia (El turc generós), Perú (Les inques du Perou), Pèrsia (Les flors; festa persa) i un lloc indeterminat d’Amèrica del Nord (Els salvatges) i que acaba en un cant sobre la humanitat i la seva entesa.
Destacar la font d’inspiració que aquesta òpera-ballet va suposar per al Mozart de El rapte del Serrallo (turc generós) o de les quatre veus cantant alhora de Cossi fan tutte (les flors).
.
La versió que passem avui és una producció de l’Òpera Nacional de París feta l’any 2004, amb l’orquestra i cors de Les Arts Fleurisants dirigides pel seu fundador William Christie, posada en escena del grandiós Andrei Serban i coreografia de Blanca Li (granadina, ballarina, cineasta, realitzadora: gran descobriment). Un grapat espectacular de sopranos, tenors, baixos són els vehiculadors vocals d’aquesta petita meravella (la Patrizzia Petibon especialment per mi), espectacular en el seu plantejament estilístic, rodona en la seva posada en escena i absolutament meticulosa en tots els elements que la conformen (aplaudiments fervorosos per als cors)
Rupià, febrer 2016
