EVA MEI, MICHELE PERTUSI, WILLIAM JOINER, CHRISTOPHE FEL
Orchestra e Coro del Teatro La Fenice de Venezia (2004). Conductor: Marcello Viotti. Director, set and costume designer: Pier Luigi Pizzi
Òpera italiana versus òpera francesa
Degut a l’èxit de l’òpera a Venècia, el cardenal Mazzarino, sota el regnat de Lluís XIV intenta portar l’òpera italiana a França cridant al compositor Cavalli a la cort. Abans, però, que aquest pugues estrenar la seva obra Ercole Amante, Mazzarino mort i el seu protegit queda sense feina tot i que, a traques i barraques, la conseguira` estrenat dos anys més tard sent un absolut fracàs. Les raons: obra en italià, sense ballets i amb àries massa llargues.
Tots els intents posteriors fracassen fins l’arribada de Lully amb la fórmula màgica. Ja hi vàrem parlar el gener amb motiu de la visió de Cadmus et Hermionde. Dèiem llavors que Lully donava a l’òpera italiana aspecte francès amb llibrets en aquest idioma (Molière, Corneille), introdueix ballets i peces instrumentals així com àries més breus adaptades als cantants francesos, amb menys domini tècnic que els seus colegues italians. Crea l’ópera-ballet.
Recordem que la diferent financiaciò entre unes i altres òperes marcava una distancia considerable en els resultats. A França era el rei, es a dir l’estat, qui ho feia i, per tant podien disposar de cors, orquestres nombroses, ballets i brillants escenografies….per contra, ja ho hem dit, els seus intèrprets no tenien la qualitat dels italians.
Fora dels espectacles cortesans, als barris populars, naixia un gènere més lleuger, mescla de teatre parlat i cantat que acabaria sent l’òpera còmica (Carmen…)
Dos grans compositors que varen contribuir a que l’òpera francesa es mantingues viva foren Jean-Philippe Rameau i Chistoph Gluck (d’aquest darrer vàrem visionar, ara fa un any, el seu Orfeo i Eurídice). També molts compositors italians (Rossini, Bellini, Donizetti), atrets per l’èxit de l’òpera a França ,es varen establir a Paris el que va ajudar, I molt, a que l’òpera francesa posterior a l’època romàntica, seguís el model italià.
Un record, en aquest punt, a Rossini (El barber de Sevilla, Guillem Tell..) que com a pre-romànic va exercir una gran influencia per tota Europa. Va ser mestre de molts altres compositors que continuaren la seva linea
El romanticisme en el segle XIX suposa un canvi de mentalitat que afecta a totes les arts tenint una especial incidència a l’òpera com a crisol de moltes disciplines artístiques (recordem a Wagner quan deia que l’òpera era la suma de totes les formes artístiques: visuals, en la part escènica, literària, en el llibret i musicals en el cant i l’orquestra..).
Com qualsevol canvi de model el romanticisme s’enfronta amb l’anterior classicisme. Allí a on un era mesura i equilibri aquest es desproporció en afectes i odis, es pura exaltació dels sentiments i, com no podia ser d’una altra manera, es focalitzan interessos argumentals diferents als de l’etapa anterior . El gust romàntic per el gòtic introdueix escenografies i vestuaris molt diferents dels que s’havien vist fi llavors. Els arguments del mon clàssic idealitzat son substituïts per personatges i situacions de gran efecte dramàtic. Son els seus temes principals l’amor, la mort, les llegendes medieval, el sobrenatural I la natura. Tinguem en compte que degut a l’influencia d’Anglaterra en aquest moviment no es estrany que siguin les obres de Shakespeare les que donen continues fons d’inspiració als llibretistes . També l’historia pròpia es tema d’interès: l’historicisme romàntic fa que poc a poc l’òpera s’apropi al realisme a traves de fets creïbles i verosimils. Es el camí cap al verisme amb Puccini com a representant més destacat (La Bôheme, Madama Buterfly..).
El romanticisme propicia, al mateix temps i per les raons donades al paràgraf anterior, un replegament nacionalista propi de cada país. A Italia, per exemple, es crea un tipus d’òpera que reivindica l’indepèndència i l’unificaciò. Pensem en Verdi (Viva Vittorio Emmanuele Re D’Italia) com a portaveu d’aquest replegament interior (tot i la seva admiració, mai amagada per en Beethoven).
El marc
Es un segle convuls com el propi romanticisme
Entre finals del s. XVIII i principis del XIX es produeix un fet de gran importància que afectarà a tots els ordres establerts, com es el de la Revolució industrial i una de les seves conseqüències: la formació del proletariat diferenciat de la burgesia. Sembla una tonteria però aquesta visió en classes socials es trasllada, també, a l’organització dels teatres : palcos (acomodats i aristocràcia), platea (burgesia) i galliner (poble ras).
Els USA es van imposant com a potencia emergent mentre Espanya es va esfonçant: crisi de 1898. El colonialisme fa milles per Africa i Asia, mentre els principals països europeus adquireixen una profunda consciència nacional, mentre cada cop estan mes a proa gràcies als avenços de la telegrafia i les vies del tren.
Jules Massenet (1842-1912)
El podríem emmarcar dintre del que s’anomena romanticisme tardà (1850-1910), un moment en que innovacions musicals dels anterior cinquanta anys (piano d’acció de doble escapament, instruments de vent amb vàlvules o la barbada dels violins i violes) passen a ser estàndards i absolutament integrades en les composicions e interpretacions. Ha hagut un increment a l’educació musical que s’ha concretat en una quantitat major del públic que assisteix als concerts o a l’òpera (amb temporades mes llargues i més extenses geogràficament). Es un moment de gran efervescència creadora: simfonies, concerts, poemes simfònics, etc.
Pot ser considerat , als darrers anys del s. XIX com el compositor viu d’òperes franceses mes popular I mes frecuenment interpretat.
De jove havia estudiat al Conservatori de París i va guanyar el premi de Roma el 1883, beca que li va permetre passar tres anys a Itàlia. La seva carrera operística s’inicia tot just al tornar d’aquella estada.
Es diu que va basar les seves composicions en l’acomodació als gustos populars, però tot i així no sempre va tenir fàcil l’estrena de les seves obres .
Havia creat una sèrie de grans èxits, Manon (1884) o Werther (1892, estrenada a Viena en alemany) en son tan sols dos exemples, que li varen representar una gran tranquil•litat econòmica, donada la frecuencia en que es representaven, el que el permetia passar part de l’any a la Costa Blava i estrenar algun dels seus títols a l’òpera de Montecarlo (Don Quichotte,1910).
Un cop mort s’el va “degradar” a compositor sentimental i excepte Manon i Werther difícilment s’han tornat a reposar les altres (mes de 40, entre elles la que avui presento).
L’historia d’aquesta òpera (1891)
Anatole France publica al 1888 a la Revue des deux mondes els capítols de l’historia de Thaïs, actriu i cortesana que va viure a Alexandria el s. IV dC. i que havia contat Jacopo da Varagine en un dels capítols de la seva Llegenda Aurea.
Cèlebre per la seva bellesa i unes costums diríem que disperses, havia estat convençuda per el cenobita Paphnuce d’abandonar-ho tot i retirar-se al convent d’Antinoé a on va morir uns mesos mes tard.
Va ser canonitzada per l’església catòlica i a l’Edat Mitjana la seva història va donar lloc a un gran nombre de llegendes i narracions literàries
Anatole France s’inspira, justament d’una d’aquestes llegendes, la Llegenda Aurea i d’una noticia més recent (trobada d’una mòmia que deien era la de Thaïs per una expedició arqueològica francesa, mòmia que havia estat esposada, amb altres, al Museu Guimet i que va atreure a una multitud de curiosos, entre ells el propi Massenet) i torna sobre un tema que, en format de poema, ja havia tocat al 1867, tot i que aquesta vegada l’envolta uns gran escandalera amb acusacions d’immoralitat en boca de l’església més conservadora.
En la seva concreció en llibret d’òpera (dos anys mes tard) en Louis Gallet suavitza algun dels passatges del llibre per, entre altres coses, rebaixar et to ridícul burleta que contenia la versió original i, detall curiós, canviar el nom del cenobita per les possibles connotacions còmiques que podria tenir en el públic dels teatres (Paphnuce = Prepuce) . Introdueix també una novetat en l’historia del teatre musical francès: es el primer llibret en prosa (abans s’utilitzava la versificació convencional).
La gènesi de Thaïs va estar estretament lligada a la personalitat d’una de les mes celebres cantants de l’època. L’americana Sybil Sanderson, amant de Massenet des de que interpretes, a l’Opera-comique més de cent vegades Manon (que us proposo veure el proper trimestre). Dotada d’una bellesa rara per les sopranos de l’època tenia una veu extraordinària . Ambdues qualitats van fer que Massenet (23 anys mes gran) caigués rendit als seus peus i es convertís amb el seu amant. La Thaïs està pensada musicalment per ella qui va comptar com company a l’escenari amb el mes famós baríton de l’època: Jean-Françoise Delmas. Tot i així no va ser l’èxit que s’esperava de crítica …però si de públic…deu anys més tard: va superar en nombre de representacions a Manot.
Argument
Thaïs es una comèdia lírica amb tres actes i set quadres.
L’acció te lloc al desert de la Tebaida en una comunitat de cenobites i a l’Alexandria del s. IV.
El cenobita Athanaël està escandalitzat per el comportament que ha vist a Alexandria, a on una bella cortesana i actriu (Thaïs) sacerdotessa de Venus el trastoca i l’obnubila fins el punt de creure’s cridat per la mà de Deu per portar-la a la salvació, traient-la del pecat i de la vida mundana. El seu superior, Palemón li desaconsella mesclar-se amb les coses mundanes, però ell no li fa cas i a traves del seu amic i filòsof Nicias entra en contacte amb la dona de les seves obsessions….Amb argumentacions de vida eterna l’acaba convencent perquè l’acompanyi a un convent del desert a on un grup de monges, dirigides per la mare superiora Albina l’acolliran….fins que, consumida per la penitencia i l’abstinència Caura malalta i es morirà. Es llavors, quan ella ja no hi es que Athanaël s’en dona compte de que, en realitat, l’estimava (consumit, ell també, per el desig).
Compilació de tots els elements que, en la presentació prèvia, definien l’esperit romàntic: amor, mort, les llegendes, el sobrenatural, la natura…
Comentaris previs i al marge
Hem dit que el protagonista de l’òpera es un cenobita i, sobre aquest punt, m’agradaria fer un parell de precisions.
En una primera definició el cenobita es un membre d’una comunitat religiosa que professa vida monàstica, però no puc deixar d’afegir una nova aportació que ens ha fer la literatura i el cinema (fantàstics). En aquest segon cas, i segons l’obra de Clive Baker (Hellraiser) els cenobites (teòlegs de l’ordre de la ferida o també coneguts com Hierofantes) son habitants d’una altra dimensió que et poden proporcionar plaer sense límits ni comparacions amb res mes. Per accedir a ells tens que obrir una caixa, una espècie de puzzle anomenat “configuració de Lemarchand”. Un cop aconseguit el plaer es infinit…..amb un sol problema: el concepte que els cenobites tenen del plaer no correspon, exactament, amb el que en tenim nosaltres i Frank, el protagonista de la novel•la i de la sèrie cinematogràfica es troba atrapat en un infern de dolor i tortura.
Thaïs n el Yijing, llibre d’oracles xinesos vol dir entusiasme.
L’entusiasme de Thaïs acaba convertint-se en dolor i tortura mental quan es posa en contacte amb el cenobita Anathaël..
El nostre cenobita sabrà molt del sobrenatural però res d’aquest mon: si així fos hagués apagat els seus fagots lian-se amb la Thaïs i després d’una passada per el confessionari hagués seguit la seva vida tranquil ….o hagués anat a viure amb ella…En el fons estava corromput per un sentiment de superioritat masclista i no suportava que una dona arrastres més que un home sant (com ell es considerava). Recordem que l’Alexandria que ens defineix l’òpera es la de l’Àgora d’Almenabar a on una dona, la Hipatia (matemàtica, filosofa neoplatónica i astrònoma) destacava tant que els propis cristians (com Athanaël) van acabar matant-la. Al respecte hi ha una frase del cenobita a la festa de Nicias a on declara obertament al referirse a la “terrible ciutat” quan diu “Et detesto per la teva ciència i la teva bellesa…).
La nostra Thaïs, tan jove i bella li te una por terrible a la mort. Quan el “mag” Athanaël li ofereix la “vida eterna” li compra el peix sense treure’l del cove. (un moment abans de la meditació)
La famosa meditació ha fet ombra durant molt de temps a altres moments musicals destacables, com per exemple, l’interludi instrumental que, amb tonalitats exòtiques, descriu com la protagonista va entrant en raó de mica en mica o alguns passatges musicals com Hélas! Enfant encore (segon del primer acte) a on Athanaël rememora la trobada amb Thaïs, el Voilà donc la terrible cité (7 del primer) quan va a veure al seu amic Nicias, o les commovedores paraules de Thaïs mentre reflexiona sobre la seva vida anterior i es mira al mirall Dis-moi que je suis belle et que je serai belle éternellement
Versió que veurem avui
Producció de La Fenice (Venecia=d’on bè Cavalli cridat per Mazzarino=) representada al Teatre Malibran per estar en reconstrucció la Fenice (Thaïs s’estrena a Teatre de l’Òpera de París el 16 de març de 1984 tot i que estava previst fer-ho (allí s’havien fet tots els assaigs i la pre-estrena) al de L’Òpera Comique.) (mes tard al 2007 ho faria sobre la nova metratura del teatre de La Selva) amb la direcció musical de Marcello VIotti (que dominava com ningú un gran repertori, de gran versatilitat i altament reclamat per orquestres i teatres de tot el mon, nomenat director musical de la Fenice el 2002, any en que estrena aquesta Thaïs. Mort uns anys mes tard (als 50 d’edat) quan estava preparant un Parsifal.. i l’escènica de Pier Luigi Pizza, arquitecte de professió, sempre ha muntat les seves escenografies amb aquest punt tècnic i resolutiu dels constructors. Deia en una entrevista que s’ha passat la vida perseguint la bellesa (viu en un palazzo a la mateixa Venecia a on disfruta de la seva col•lecció de pintura del s.XVII) i la simplicitat Treure enlloc d’afegir). Jo crec que el treball que ha fet per aquesta Thaïs ens ho reafirma. Elements com la creu inacabada del primer i segon acte transformada amb el bosc de creus del tercer, el llit central a on es van rellevant els protagonistes, el teló de roses del primer acte transformat amb el terra de creus del tercer….Tot juga amb aquella dualitat de la mateixa obra: el be i el mal, el plaer i el sofriment, el vermell i el negre, les roses del primer acte front les espines del tercer, els dos nivells de l’escenari (imprescindibles a l’hora de posar en escena els somnis: ballet)….Important l’utilitzaciò de les llums i, ja ho he dit dels colors.
Els ballets, afegits a darrera hora per en Massenet, quan se li va comunicar el canvi d’escenari per l’estrena Paris es constitueix en un element fonamental a l’hora de reflexar el subconscient dels protagonistes: primer acte, quan Athanaël descansa i somia, fi del primer acte, quan es canvia de vestit per assistir a la festa de Nicias, segon acte, quan Thaïs medita sobre el que li ha dit el monjo, abans de convertir-se: la famosa Meditació). I ara que parlem de la Meditació veurem que, sobretot al tercer acte, es va repetint com a motiu constant ….a la manera de Wagner…però amb la lleugeresa francesa. Es Letizia Giuliani, primera ballarina del Birmingham Royal Ballet especialitzada amb ball clàssic s’ha destacat amb les seves interpretacions de Giselle i de Sherezade, l’encarregada de donar aquell punt de sofisticació, elegància i carnositat voluptuosa a les entrades de la dansa.
Per altra banda els protagonistes d’aquesta versió son l’ Eva Mei i Michele Pertusi , soprano i bariton de provada qualitat interpretativa, nascuts al mateix any (1965, per tant amb 37 anys en el moment d’aquesta representació) que han tocat tots els pals amb suficiència (sobretot quan han interpretat a Mozart.
E.P. 30.10.10
