LOHENGRIN de WAGNER

Tornem a programar aquest Wagner degut a que, per dificultats de projecció, no es va poder veure, integrament, el mes d'octubre.


LOHENGRIN de WAGNER

La  versió escollida per aquesta ocasió es la d'en Woldemar Nelsson dirigint, l'any 1982 el cor i orquestra de Bayreuth (només el cor ja val la  pena),director d'escena Götz Friedrich, amb Karan Armstrong com Elsa i Peter Hofmann com Lohengrin (un petit homenatge a aquest tenor tan wagnerià ell).


I, per obrir boca.....


RIGOLETTO de VERDI


Producció de la Royal Opera House amb Marcelo Alvarez, Paolo Gavanelli i Christine Schäfer. Director David McVicar

OTELLO de GIUSEPPE VERDI

                                Gravat al Teatro alla Scala de Milan, el 2011, amb Plácido Domingo, Barbara Frittoli, Leo Nucci i Cesare Catani. Orquestra i cors del Teatre dirigits per Riccardo Muti

LA RONDINE de G. PUCCINI





Angela Gheorghio i Roberto Alagna

LA DIDONE de FRANCESCO CAVALLI


Orquestra Europa Galante, dirigida per Fabio Biondi amb Claron McFadden, Magnus Staveland i Jordi Domenech.

L'ELISIR D'AMORE de G. DONIZETTI

 





http://rolandovillazon.blogspot.com/








L’elisir d’amore
G. Donizetti
S’estrenà a Milà el 1832, moment d’esplendor del bel canto. Una joia del melodrama giocoso, de l’opera còmica, de l’òpera bufa, com preferiu anomenar-ho, amb una partitura deliciosa per la seva frescor i una encertada caracterització dels personatges. Nascuda com a producte de circumstàncies perquè el compositor Marelli no va presentar l’obra que l’empresari del Teatro della Canobbiana de Milà li havia demanat. Donizetti va rebre l’encàrrec quinze dies abans de l’estrena i va compondre una partitura inspirada i brillant en col·laboració amb el llibretista Felice Romani, escriptor també del llibret de Norma. No era excepcional en aquells temps el treball esgotador que requeria la creació concebuda a curt termini.
És una obra on el riure es converteix en somriure tot cobert d’una pàtina de malenconia que arriba al seu esclat màxim amb la cèlebre ària de Nemorino Una furtiva lacrima, un dels moments més màgics en el qual podem escoltar i gaudir d’un diàleg preciós entre la veu del tenor i el fagot. L’òpera va obtenir un èxit triomfal que es manté fins els nostres dies.
El tema no és original, ja que està basat en el llibre d’Scribe anomenat Le philtre, el qual al seu torn està inspirat en Il filtro de Malaperta traduït al francés per l’escriptor considerat un dels primers representants del realisme i que firmava les seves obres amb el pseudònim d’Stendhal.
Per fugir dels enfrontaments amb els censors que tants problemes causaren als autors de l’època van escollir un àmbit bucòlic, ideal per a escenificar una història senzilla però no sense contingut profundament humà, en la qual s’exhibeixen diversos arquetips que són reflex dels caràcters de la comedia dell’arte.
L’argument representa la força transformadora de l’amor. Nemorino cerca l’ajuda d’un xarlatà entabanador que diu posseir un beuratge per aconseguir l’amor d’Adina tot amanit amb una herència oportuna que incrementa les qualitats de l’elixir i un sergent fatxenda que també pretén a Adina.
Escrita en dos actes, comença quan Nemorino, el camperol pobre contempla secretament enamorat a Adina, una jove i rica vilatana que explica enmig de la plaça del poble la història que està llegint. Es tracta de la llegenda de Tristany i Isolda -30 anys abans que Wagner esbribís la seva òpera- i com s’enamoren gràcies a un filtre d’amor. Nemorino pensa que a ell també li aniria bé trobar un beuratge semblant per aconseguir que Adina es fixi en ell i canta Quanto è bella .
Adina només li transmet indiferència i Nemorino té molta por que s’enamori de Belcore -nom curiós per un personatge que demostra no tenir-ne gaire de cor- quan apareix amb el seu exèrcit i immediatament li demana matrimoni davant de tothom. Arriba a la vila el doctor Dulcamara tot cantant les excel·lències dels seus productes, desesperat, Nemorino li demana un beuratge com el d’Isolda. El xarlatà li diu que té el que ell necessita, li ven el misteriós elixir i li assegura que despertarà una passió incontenible en la noia. Es tracta, de fet, d’un vi de Bordeus que li ha costat exactament els diners que porta a la butxaca i que són tot el seu capital.
Adina decideix casar-se amb el sergent, primer pretenen celebrar-ho al cap de sis dies però Belcore ha de marxar l’endemà i han d’anunciar les noces precipitadament. Nemorino sent pànic i torna a demanar a Dulcamara la seva ajuda. Però no té per pagar més dosis d’elixir i s’allista a l’exèrcit com a soldat per aconseguir els diners que en Belcore li dona per avançat.
Mentrestant les noies que estan a la festa de casament d’assabenten que Nemorino ha heretat una fortuna del seu oncle que acaba de morir i comencen a empaitar-lo, la qual cosa el noi atribueix a l’eficàcia miraculosa de l’elixir. Abans que arribi el notari per signar l’acta de matrimoni, Adina el veu tan alegre, a causa de la quantitat de vi que ha begut, envoltat de les noies i pensa que ja l’ha oblidada. Es troba amb Dulcamara que li explica com ha enganyat Nemorino que s’ha gastat tots els diners per aconseguir l’elixir i ha venut la seva llibertat a lexèrcit. Adina se n’adona que en realitat l’estima, que ha estat cruel amb ell i s’entendreix amb el seu record.
Entra Nemorino i canta la meravellosa i emocionant ària Una furtiva lacrima, després arriba ella i li demana perquè se’n va de la vila, ell contesta que busca una vida millor, Adina li explica que ha comprat el seu contracte amb l’exèrcit i que ara ja és lliure. Després d’alguns estira i arronsa es confesen l’amor mutu. Belcore els troba abraçats i Adina desfà el compromís. El sergent proclama que ja trobarà una altra dona. Dulcama diu que tot plegat ha anat tan bé gràcies al seu elixir, tothom s’ho creu i li compra el beuratge. Al final s’uneixen tots en un adéu coral al doctor.
La història és banal però el pes teatral i musical d’aquesta òpera la fa totalment efectiva i en la grandesa del melodrama que hi gira a l’entorn és on rau el més sincer i entranyable contingut humà.
Agnès Caro Rivas
Girona gener del 2012







Donizzeti


Crec que per jutjar bè l'obra de qualsevol artista es important recordar l'escenari en que es va moure.
Aixì veiem que Donizetti visquè a la primera meitat del segle XIX,o sigui,en una època plenament romantica i farcida de canvis.En un moment en que es desenvolupa el capitalisme per mor d'una forta revoluciò industrial.
Això fa que s'aprofitin raonadament les riqueses de la terra mitjançant les màquines.
Tambè comporta el desenvolupament de la burgesia que aglutina noves clases socials :industrials,banquers,financers...que tenen molt a veure en que l'òpera ,cada vegada,sigui mès ben considerada.
En filosofia,surgeixen els principis de casi tots els pensaments contemporanis:idealisme,nihilisme,nacionalisme,etc.
L'art entra de plè en l'impresionisme per,despres,seguir el modernisme i l'art nouveau.
Recordem que en el 1815 els Borbons tornen a França,juntament amb els nobles que els habien seguit.Aixì es com Paris es consolida com la capital de l'òpera:atrau molts compòsitors italians dons hi troben mès posibilitats ,tant artìstiques com econòmiques.
I es en aquest context on li toca viure a Donizzetti.
Neix a Bèrgam,just quan els francesos habien entrat a la ciutat pero,al 1815,pasa a pertanyer a Viena,fins al 1859,quan D. ja habìa mort ,es a dir:mai va estar sota la bandera italiana.
Vivìa en un sòtan suburbial amb una familia molt humil i sense cab tradiciò musical
La sort va ser que ,el mestre de capella de la catedral, li pagà els estudis de mùsica.
Comença escribin algunes obres religioses sense gaire èxit fins que estrena Anna Bolena seguida de L'elissir d'amore,Lucreccia Borgia,Don Pasquale,Luccia de Lammermoor,entrant en una etapa completament exitosa.
Seguint les passes de Rossini i Bellini ,s'afinca a Paris on escriu La filla del regiment.
A finals del 1843 comença a manifestar signes d'esgotament,atacs de nervis,caracter irritable i finalment....bogeria.
Tot això podria ser degut a les desgracies de la seva vida personal:en poc temps habien mort els seus pares,la dona i els tres fills.
Finalment,torna a Bergam,on acaba la vida en estat completament vegetatiu.

Veiem doncs,que D.va ser un tìpic producte del romanticisme:va viure pobre,encara que treballès imparablement,i morì igual que molts dels seus personatges,totalment inmers en la bogeria La seva obra es molt extensa:sinfonies,cantates,oratoris,mùsica de càmara i(que bè)òperes!!.En 12 anys n'arrivà a fer 75.
Composava en condicions molt precaries,degut a la demanda dels contratistes.
Moltes òpers repeteixen fragments,es plagien o es veuen acabades precipitadament,amb falta de rigor.
Però tambè es veritat que ens ha deixat algunes obres delicioses en les que els personatges busquen la complicitat amb el pùblic a traves d'un caracter sincer i proper,mentre que  a les heroínes les-hi dona un perfil sicològic complex pero,sempre molt humà.
El podem considerar l'impulsor del romanticisme que va obrir lex portes Puccini i Verdi,aixì com un gran dotat per construir impresionants escenes de conjunt
Carme Bou


Versió presentada



El Teatre del Liceu reposà a partir del 18 de març de 2005 la versió de Mario Gas,de L'Elisir d'amore, de Doniztti que es varen poder gaudir, en una vintena de funcions, més de quaranta mil aficionats. Per assumir els papers principals es comptà amb grans noms del moment com Mariella Devia, Angela Gheorghiu,  Maria Bayo, RonaldoVillazón. En la gravació d'aquest DVD, els personatges principals estan a càrrec de Maria Bayo i Ronaldo Villazón.

La versió que el conegut director teatral català, amb una gran trajectòria en el mon del teatre musical, presenta porta aquesta història en el primer temps del feixisme italià.En aquell moment històric era freqüent l'aparició de xarlatans que arrivaven al poblets barrejant-se en l'ambient del dies de mercat o fires anunciant ungüents i licors 
que servien per guarir tota mena de mals. La gent, necessitava d'algun miracle que els treies de la misèria o que els hi cures enfermetats i malestars propis d'una misèria que anava més enllà de la manca de recursos materials.
Un militar vanitós, segur dels seus encants per a la conquesta en les batalles i a la secció femenina, i un xarlatan poca vergonya,q
ue veu en un jove somia truites i d'immensa bona fe, la manera de treure uns diners extra al de els productes que ell mateix ofereix a la crèdula clientela en un poble del sud d'Itàlia.
Tota la representació transcorre en una placeta que és presidida per un edifici d'un estil de l'època feixista. Una típica plaça de poble on estan agrupadesles botigues i llocs de venda; on se celebren les festes comunitàries i on les xafarderies entre veïns i veïnes tenen el seu màxim esplendor.

Donizetti va situar l'escena en un lloc indeterminat del País Basc francès i on esreunien els pagesos abans i després de les tasques habituals en els camps ihortes. Mario Gas aprofundeix en l'estudi d'uns personatges, d'una època i de la mentalitat d'una societat senzilla i de cultura limitada. Amb tot això la capacitat de somriure o patir per l'amor no té èpoques ni llocs determinats, i el romanticisme esmanifesta sense modificacions a la idea inicial de Donizetti.
Jordi Sánchez