NORMA --- Bellini


Tenia moltissímes ganes de presentar aquesta obra. Em sembla que ja ho he dit un munt de vegades però m’agrada recordar que gràcies a la Casta Diva cantada per l’estimada Maria Callas se’m va obrir la porta a tot aquest món tan fascinant de l’òpera en el que una cosa et va portant a l’altra i que sembla com una màgica font inesgotable que regala tresors a tots els qui s’hi acosten.

La Norma de Bellini ocupa el seu lloc en la història de l’òpera en l’etapa del romanticisme que en contraposició al classicisme fa un regressió cap a d’altres moments de la història, com ara l’Edat Mitjana o l’ambient misteriós de les tradicions dels pobles preromans.

Romani, autor del llibret, s’inspira en l’obra d’Alexandre Soumet sobre les antigues llegendes cèltiques on els druides veneraven l’arbre sagrat, l’Ydraggsil, el mateix que esmenta Wagner en l’Anell del Nibelung i del que Wotan talla la seva llança. Sota aquest arbre els celtes fan les seves reunions i els sacrificis rituals.

Però aquí no ens descriu guerres entre gals i romans, tema d’altra banda tractat des de totes les vessants, fins i tot des del còmic, i és que no he pogut evitar recordar aquell irreductible poble de la gàlia resistent a la invasió romana que Gosciny i Uderzo ens han deixat per al nostre gaudi. Com deia, en comptes de parlar de guerra aquesta òpera ens narra, entre els conflictes interiors dels protagonistes, l’apasionada relació entre dos amants de diferents cultures antagòniques. Tema eminentment romàntic i alhora totalment adient operísticament parlant.

Mentre que Soumet acaba la seva obra a la manera tant poc creïble d’Eurípides i paradigma de l’ideal misògin, és a dir, Medea-Norma matant els seus fills per venjar-se de l’home que l’ha traït, Romani ens presenta una Norma més real, una sacerdotessa coherent amb la seva devoció, una mare que estima els seus fills, una dona enamorada i passional que pot arribar a treure els seus instints més baixos si cal, una amiga atenta i solidària envers les altres dones, en definitiva, un personatge polièdric, la mort del qual no hem de veure com a càstig o ejecució sinó com un final conseqüent al conflicte gravíssim que l’embarga totalment i trasbalsa la seva vida.

La complexitat interpretativa del personatge juntament amb les dificultats vocals pròpies de l’anomenat belcanto ha fet que siguin memorables les interpretacions de les grans sopranos que han pogut afrontar-lo, com és el cas de Maria Callas, Montserrat Caballé o Joan Sutherland.

Òpera en dos actes, escrita l’any 1831 i estrenada a l’Scala de Milà el mateix any, està ambientada en el segle primer abans de Crist durant l’ocupació romana de la Gàlia i ens parla de Norma la sacerdotessa dels druides que, malgrat els vots litúrgics de castedat, manté una relació secreta amb el governador romà Polió -personatge que requereix un tenor lírico-lleuger i té aguts importants-. Aquest idili que, ha tingut com a fruit dos fills, fa que Norma intenti frenar la revolta contra els invasors cada vegada que es prepara, tot esperant, ingènuament, que s’estableixi la pau entre ambdós pobles i el seu amor pugui triomfar.

Però Polió s’enamorarà d’Adalgisa –paper interpretat per una soprano, de vegades per una mezzosoprano, amb molta agilitat vocal i refilats significatius-. Aquest succés provocarà escenes veriblement memorables protagonitzades per les dues dones que tindràn molts moments d’acostament, fruit de la similitud de les històries viscudes, però també de rebuig i ens regalaran grans àries i duets molt destacats sobretot quan Norma s’assabenta que estan enamorades del mateix home i que Polió l’ha traït.

A l’acte segon Norma lluita amb si mateixa i la còlera que l’envaeix, fins i tot arriba a prendre el ganivet per matar les pobres criatures que viuen amagades amb la seva fidel amiga Clotilde, però això no és possible perquè ni l’odi més gran pot vencer el vincle d’una mare amb els seus fills fins aquest extrem. Finalment, dóna l’odre d’atac contra els romans.

La tradició prescriu que Norma ha d’executar Polió i abans de fer-ho busca un motiu per perdonar-lo però ell no vol oblidar el seu amor tendre i virginal. Mentrestant, Norma sent en el seu interior la invasió de tota mena de sentiments contradictoris tot debatent-se entre la lleialtat al seu poble, l’amor al romà i els remordiments per haver traït els seus vots. Al final decideix proclamar la seva deslleialtat i presentar-se davant del foc purificador dels sacrificis. Polió, en veure la seva actitud tan valenta, es tornar a enamorar i en algunes versions pugen tots dos junts de la mà cap el cadafal.

Bellini fou un artífex refinat que recollia magistralment la simbiosi entre la música i la lletra. El poeta del piano, romàntic per excel•ència, Frédéric Chopin inclou en el seu concert núm. 1 per a piano i orquestra alguns compassos propis del belcanto en honor al seu admirat amic íntim. Norma està considera l’obra mestra de l’autor i va escoltar grans elogis inclús dels llavis de Wagner malgrat que segons es va arribar a dir la instrumentalització era pobre, sobretot, comparada amb el llenguatge instrumental alemany. Tanmateix, Norma s’ha mantingut al llarg del temps en el repertori de tots els teatres del món malgrat les dificultats que comporten els seus personatges sobretot el de la protagonista.

Agnès Caro i Rivas

Girona, 27 de febrer de 2010

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La versió que avui veurem es va presentar a l’Òpera Estatal Bàvara de Munich el 2006 sota la direcció musical de Friedrich Haider, escenografia de Jürgen Rose i interpretada per la soprano Edita Gruberovà en el paper de Norma, la mezzossoprano Sonia Ganasi en el d’Adalgisa i el tenor Zoran Todorovich en el de Pollione.

Norma es una de les òperes menys representades, ateses, sobretot, les grans dificultats que comporta poder-la cantar en les condicions vocals que demana la partitura, fàcil en aparença però de forta complexitat interpretativa, amb trampes incloses com es la cavatina o cabaletta primerenca amb la que es troba la soprano. (la cavatina es un ària doble amb una segona part més ràpida que la primera però d’igual o pareguda complexitat que sol acabar en coda, o cola: la primera part de la cavatina és, aquí, la famosa casta diva)

Si tenim en compte que per a molts entesos només han existit tres sopranos capaces d’enfrontar-se al repte amb prou garanties (la Callas, la Sutherland i la Caballé) semblaria una petita temeritat no haver apostat sobre segur i haver preferit oferir-vos aquesta versió, però de ben segur que un cop vista, i al col•loqui posterior en tindrem temps de parlar-ne, ho entendreu.

Tant Edita Gruberovà com Sonia Ganasi estan considerades com unes brillants intèrprets del belcanto, però, per altra banda el fet que Edita sigui parella del director musical Friedrich Haider i que faci de Norma a l’edat de 60 anys dona una idea de la preparació amb que s’enfronta al seu personatge i tots els recursos que li sap treure qui millor la coneix.

Potencialitat de la veu i aplicació de la seva experiència vital al personatge són els eixos per on es desenvolupa la direcció d’en Haider que aconsegueix anar més enllà de la força dramàtica que se li suposa a l’òpera i modular aquesta magistral i quasi virtuosa tècnica de cant, trobant els múltiples matisos que Bellini li demana a la veu dels cantants.

El director d’escena, Jürgen Rose, complementa la feina que Friederich Haider fa sobre les veus tot treient dels cantants la part més interpretativa: són personatges que viuen sentiments autèntics, pateixen, s’emprenyen, disfruten... de manera molt real, resultat d’un treball precís i minuciós: tots acaben sent molt humans¡.

Però el treball d’en Rose va molt més enllà. És responsable de l’escenografia, del vestuari i de la il•luminació i en tots tres camps ha incidit de manera simple i efectista.

L’escenari és doble com doble és el nivell on es mouen els personatges:

-el públic o social representat per un espai net, extern, natural amb columnes-arbre i els elements iconogràfics bàsics que requereix el llibretista: un altar per les celebracions druides (les dues dones són sacerdotesses), un tronc de roure amb el seu vesc incorporat com a planta sagrada i simbòlica, sobre un espai blanc on el sisè dia de la lluna es tallava amb algún objecte fet d’or, així com diversos detalls que ens parlen, de manera indirecta de la civilització cèltica dels druides: l’espasa que porta la dona recordant que van ser tan lluitadores o més que els homes o els signes dibuixats al palmell de les mans, per exemple, i

-l’íntim, el dels sentiments i les relacions passionals, solucionat a base de triangles (el trio protagonista), punts de fuga, sostres baixos... i l’escala que comunica amb el nivell superior, amb la natura.

Nota: També té aquesta característica de dualitat la pròpia cultura druida i els seus ritus per passar d’aquí a allà, però això no cal explicar-ho ara.

El vestuari de Norma passa del blau inicial: cel, natura, al negre del segon acte: patiment, recargolament per acabar amb un gris desangelat com desangelada està ella. Tant sols la túnica multicolor uneix, com en un cercle virtuós, l’inici i el final.

Els soldats romans vesteixen aquí els signes externs dels serbis i croates de la guerra dels Balcans (no oblidem que, en el seu periple expansiu els celtes van passar, també, per aquesta part d’Europa i van lluitar contra els romans tot i que qui va guanyar varen ser els cristians) i, en un excés de vergonya aliena per aquella masacre i el paper desenvolupat pels països occidentals (aquí també un joc doble: el de la moral) els acaba tapant la cara....

La il•luminació segueix aquest camí de simplicitat i efectivitat, del blau de la natura inicial al vermell de la sang vessada al final....

En resum, crec que a banda de la música, meravellosa, de Bellini es reuneixen, en aquesta còpia que presentem avui de Norma, prous elements d’interès com per validar la seva elecció. Vosaltres direu.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Algú considera Vincenzo Bellini l’ùltim i el millor representant del Bel Canto.


Va néixer a Catània -el 1801 i va morir a França el 1835 quan no arribava als 34 anys- en una familia de músics:el pare i l'avi li van donar les primeres classes. Va ser un nen prodigi, la llegenda diu que als 18 mesos era capaç de cantar una ària. La realitat és que als 2 anys començà a estudiar teoria musical, als 3 el piano, als 5 el tocava la mar de bé, als 6 va crear la primera composició i als 18 ja tenia un extens catàleg de composicions, sacres i profanes, que s’escoltaven a tots els salons de la ciutat.

Físicament era alt, esvelt, caminava elegantment, anava sempre molt primmirat… podríem dir que era un dandy; però tambe és veritat que va saber vendre bé una imatge de jove delicat i espiritual que en realitat no ho era tant.

Als 17 anys se’n va a Nàpols amb un subsidi oficial, i, és aquí on fa importants i duradores amistats, entre elles la d'en Francisco Florino, un dels seus primers biògrafs.

En el conservatori, en veure la seva vàlua, li concedeixen una habitació individual, i això li permet donar classes particulars. Entre els alumnes es troba una tal Maddalena Fumaroli, de qui es va enamorar, però el pare d’ella despreciava Vincenzo perquè encara no havia triomfat. Aquest senyor canvia d'idea quan Bellini obtè un gran èxit amb la segona òpera, però ja havia passat l’oportunitat i el nostre músic decideix traslladar-se a Milà.

És ara quan un dels més grans empresaris de l’espectecle -Barbaja- l’agafa sota la seva protecciò i l'ajuda a fer el salt definitiu que el llença a l'eternitat.

A partir d'aquest moment compondrà una òpera cada any:

1825 “Adelson e Salvini” (treball de fi de carrrera)

1826 “Bianca e Fernando”

Aquestes dues encara les escriu a Nàpols i tenen influències rossinianes.

1827 “Il Pirati” (èxit rotund que manifesta plenament la linea melòdica característica de la seva personalitat)

1828 “La straniera”

1829 “Zaira”

1830 “Capuletti e Monteschi”

1831 “La sonambula” (l’única semi seria, escrita a Lombardia en una etapa idílica amb Giuditta Canta)

1831 “Norma” (potser la més coneguda)

S'agafa un any sabàtic, però torna el

1833 “Beatrice di Tenda” (l'última en la que treballa amb Romani, el seu llibretista de sempre)

1834 “I Puritani”

Intentar seguir la vida de Bellini és un continu "estira i arronsa" entre la descripció dels seus treballs, les seves etapes de crisis de salut i la història dels seus amors, entre la gelosia, la fidelitat, les anades i vingudes dels flirts, i... Entre la relació amb les 3 Giudittes:

Giuditta Canta, dona casada però que amb el vist i plau del seu marit, compartì uns anys bastant torturants amb el mùsic

Giuditta Grissi, mezzosoprano, germana de Giulia, soprano, per a qui va escriure el rol de Romeo a “Capuletti e Monteschi”.

Giuditta Pasta, soprano de vòlcanica personalitat que embriagava les masses.

Continuant amb els seus viatges, hem de dir que desprès d’una curta estada a Londres, arriba a Paris on ja s'hi quedarà per sempre.

De seguida s'introduieix als grans salons parisencs, on fa importants coneixences: Victor Hugo, Musset, Georges Sand, Dumas, Chopin amb qui estableix una veritable amistat. Cal destacar sobretot la relaciò amb Donizzeti i Rossini.

També és aquí, a Paris, on accepta l'hospitalitat de Samuel Levys, i passa llargues temporades a la mansió d'aquest banquer anglès, on hi mor en circumstàncies que podriem dir especials. Els funerals es van fer als Invàlids, tot escoltant la Lacrimosa, adaptada a la música d'una ària de l’últim acte de “I Puritani”

Per acabar, podríem dir que, per a la posteritat, Bellini quedarà com el mès gran i pur lìíric del teatre musical del seu segle. Tambè podríem dir que és un pont entre el Bel Canto i el Romanticisme.

Fou un creador de melodies tan divines i miraculoses que podriem considerar evasions líriques de la realitat terrenal cap a un paradìs de suprema i absoluta puresa, perquè, qui no ha plorat d'emociò en escoltar la Casta Diva de “Norma” o Qui la voce sea suave de “I Puritani”??

Per tot això:gràcies per existir Vincenzo Bellini!!!!!

Abans de despedir-me us voldria fer saber, encara que sigui una frivolitat, que hi ha un còctel amb el nom de Bellini, que consta de cava, licor de prèssec i canyella. Va ser ideat pel Harry's bar de Venècia i ara és una beguda inexcusable pels qui hi van a passar una estona.

Carme Bou