operaemporda-net: 2015

Amb VIOLETA URMANA, VINCENZO LA SCOLA, DRAGANA JUGOVIC, VIORICA CORTEZ i MARCO di FELICE. Cors i orquestra del Teatre Real de Madrid sota la batuta de JESÚS LÓPEZ COBOS, direcció escènica de GIANCARLO del MONACO. Producció de l'any 2007.

Presentarà Joan Jordi

Violeta Urmana - Cavalleria Rusticana por medicitv

Quan a 1.870 Itàlia va aconseguir està unificada o, com deien els nostàlgics d’èpoques imperials: reunificada, podem parlar també de Risorgimento. Aquest període havia portat a la societat el domini del capitalisme agrari i de la aristocràcia terratinent aburgesada. Ara, cap el 1890, en plena època del rei Umbert I, la classe dominant passava a ser la burgesia industrial protegida per l’Estat, mentre al Sud es produeix la recuperació dels antics propietaris rurals. Si el Risorgimento havia reunit als italians sota la bandera del lliurecanvisme, la guerra de duanes amb França, aixeca barreres protectores a favor de les industries del Nord. En canvi això provoca, a causa del tancament dels mercats francesos, la ruïna dels camperols del sud, que precisament llavors era quan començaven a invertir capitals en conreus de primera qualitat (amb diners obtinguts sovint amb usura dels antics propietaris rurals). D’aquests manera es produeix, des de el punt de vista social, una transformació radical en les classes dominants. D’aquesta època és la gran migració italiana del sud cap al nord i cap a América.

Al nord i en els suburbis de les grans ciutats es on, el 1890, esclata la “questió social”, amb els moviments dels Fascios, les primeres lligues i els primers sindicats, i la fundació del partit socialista Itàlia el 1892.

Politicament parlant, el liberalisme, enfrontat a la “questió social”, havia obert el camí a tendències autoritàries, a repressions militars, a la suspensió de les garanties constitucionals i fins i tot de les activitats del Parlament. Aquesta tendència segueix en diversos governs fins arribar a l’any 1900 quan es assassinat el rei Umbert I a mans d’un anarquista, moment en que els governs procuraran retornar a la tradició liberal, però ja en un context completament nou, dominat per grans masses organitzades en el sindicat i el partit. Això traspassava força els estrets marges de participació en el poder, concebuts per el liberalisme del Risorgimento.

Itàlia es veurà recorreguda per una febre imperialista i nacionalista que no fou absolutament nova: el govern, desitjós de trobar la gloria militar i sortides econòmiques –així com elements de distracció dels grans problemes interns- iniciava la seva expansió colonial a Etiopia (fins la derrota clamorosa de Adua el 1896) i fins i tot participà en el repartiment de Xina el 1900.

Es busca, en va, un reflex de totes aquestes motivacions en la literatura oficial italiana, en el sentit de la tradició: els clàssics grecs i llatins, els “grans” de Dante a Manzoni...

Però es en la figura dels poetes on es veu reflectit el doble aspecte d’aquest classicisme: per un costat com a fustigador de les costums polítiques de l’època, recordant les grandeses del passat; i per l’altre posa a disposició de les classes dominants alguns mites de grandesa molt útils per aquesta època nacionalista i imperialista de la historia italiana. De tot plegat sorgeix una figura especial de poeta, representada primer per Carducci i desprès per Pascoli i D’Annunzio, convençuts del “deure civil” d’interpretar en els seus versos les aspiracions profundes de la nació.

L’òpera entre el verisme i el decadentisme.

La cultura positivista-verista a Itàlia es pot considerar enrederida respecte a França i Alemanya, a més te una certa debilitat ideològica que altera la seva identitat. El decadentisme penetra a Itàlia de la mà de Gabrielle D’Annunzio, obrin-la a les més avançades experiències culturals europees: la Rusia, Dostoievsky; l’Anglaterra, Ruskin; la França dels simbolistes; l’Alemanya de Rilke….a Itàlia però, es continua veien al poeta com la imatge del tradicional “vate clàssic”.

S’ha de dir que tan Mascagni com Puccini varen estar lligats a D’Annuzio durant un temps, més per una operació propagandística que no pas per intima convicció.

L’esdeveniment més important per la vida musical italiana a l’època umbertina fou l’èxit de l´òpera Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, estrenada al teatre Constanzi de Roma, el 17 de maig de 1890, on l’autor va haver de sortir a saludar trenta-quatre vegades seguides a l’escena davant un públic absolutament entusiasmat amb la representació. La crítica internacional també va acollir l’òpera favorablement, i fins i tot Eduard Hanslick, el crític austríac que tant havia criticat l’obra de Wagner, va trobar que l’òpera era “era inconfusiblement italiana” i modernament europea”

Amb C.R. l’òpera tornava al seu paper oficial de espectacle “oficial” per excel·lència, fent-se eficaç mitjançant una sèrie de posicions ideològiques:

-Redescobriment d’una sèrie de valors lligats a la província rural: immediatesa, sinceritat, profunda vitalitat dels sentiments.

-Exaltació del més pur italianisme en la continuïtat de la tradició.

-Trobar un concepte de poble, (el representat en escena i el que satisfà als espectadors), del que es pot eliminar tota sospita de lluita de classes.

L’éxit de C.R. va atraure , l’atenció cap el melodrama dels nous instruments de l’industria cultural, que funcionava a escala mundial.

Seguint aquesta pauta es varen produir altres èxits i varen “néixer nous genis nacionals”:

De temes i trets de base estilística semblants,

-Pagliacci (1892), de Leoncavallo.

-L’Arlesiana (1897) de Cilea.

Varen sortir també forces imitacions de escassa fortuna:

-Tilda (1892) , de Cilea.

-Malavita (1892), de Giordano.

En la onda de C.R., tot i que poc hi tenen que veure:

-Cristoforo Colombo (1892) de Franchetti.

-Andra Chenier de Giordano, que els de Operaempordanet la procurarem passar la propera temporada.

-El particular cas de Puccini, amb l’òpera Manon Lescaut, de 1893 –que podrem veure el mes que ve, el 28 de novembre, aquí al Gran Teatre de Rupià; i amb La bohème, de 1896.

Neix el terme “Jove escola italiana”, no com una identitat d’estil i de gust, sinó com el fenomen de la multiplicació de grans èxits i grans autors, i que no es pot entendre fora del clima de renovada atenció per el melodrama que Pietro Mascagni amb C.R. –captant perfectament l’ambient cultural de l’època- havia portat i que tan mateix va dur una nova ocasió per el divisme dels cantants, con Enrico Caruso, o dels directors com Arturo Toscanini.

Pertanyen a aquesta “Jove escola italiana”:

Mascagni, Leoncavallo, Cilea, Giordano, Franchetti i Puccini, amb moltes diferencies entre ells, sobretot quan es passa de la moda al problema específic de l’art.

El verisme neix a la novel·la i al teatre. Buscar trencar, provisionalment, amb arguments de tipus històrics-romàntics, i escull una contemporaneïtat fortament caracteritzada per els sentiments elementals i els esdeveniments quasi fatalistes de la Sicilia rural.

L’òpera verista vol reflectir la realitat que aquesta representa de manera immediata, “deixant parlar a les coses representades.

Els personatges de C.R. estan dominats per el quadre ambiental. Malgrat els papers vocals individuals tenen molta importància els passatges “d’ambient”: cors de camperols del dia de festa, el brindis, les cobles i les músiques característiques. Aquesta prevalença del quadre ambiental sobre els personatges en gran mesura simplifica la seva psicologia. Els estats d’anim, tan importants en d’altres òperes (Rigoletto, Orello...) es veuen substituïts per “gestos” tan de Lola, de Turiddu, Santuzza i Alfio. Son gestos completament previsibles, perquè deriven directament de tipus molt senzills, quasi transparents, la dona coqueta, la dona apassionada, l’home violent i sensual i l’home gelós.

Joan Jordi Sauqué, octubre 2015