Duració: 3h
Presenta. Belen Marín i Eugeni Prieto
NIXON A XINA - Moment històric
És el disset de febrer del 1972 quant es produeix un d’aquells moments que fan canviar el curs de la història. Un president americà (Nixon) arriba, en visita oficial a la República Popular Xina a on l’espera el president Mao una mica reticent però convençut que cal fer aquell pas.
Des de la proclamació de la República Popular Xina, l’any 1949, els Estats Units s’havien posicionat clarament a la contra, donant ajuda i reconeixement diplomàtic a la República de Xina de Taiwan, propicia'n l’aliança estratègica de Xina i la URSS. Estem en ple enfrontament entre capitalisme i comunisme a on els dos actors principals bellugant les seves peces en un joc d’escacs planetari defensant cadascun d’ells la seva zona d’influència.
De mica en mica, però, els interessos de la Xina i l'URSS van diferencia'n-se fins que als anys 60 es produeix la ruptura de la seva col·laboració estratègica.
D'ençà que l’any 1971 (25 d’octubre) les Nacions Unides reconeixent com a únic representant xinès al de la República Popular, expulsant de la seva cadira a Taiwan. A això s’hi havia arribar gràcies a un reconeixement previ en cadena de la majoria de potències internacionals, inclús el EE.UU.
En un gest de bona voluntat a l’abril d’aquell mateix any la República Xina havia invitat oficialment a l’equip de ping-pong americà el que obrirà l’anomenada diplomàcia del ping-pong i que facilitarà, amb viatge secret de Kissinger enmig, aquella visita de Nixon.
Com deia al principi la visita de Nixon marca un canvi diplomàtic (comunicat de Xangai) que, juntament amb aquella resolució de les N.U. alterarà tota la geoestratègia mundial.
Kissinger es desplaça a Pequín des de París a on està participant en les converses per aturar la guerra i treure als EE.UU del fangar vietnamita (un altre dels escenaris de la guerra freda a on, encara, els interessos de l'URSS i la Xina s’enfrontaven als dels EE.UU)
La història és com és i, al cap dels anys, ens queda el que ens queda.
A Nixon el recordarem obligat a dimitir de la presidència per l’escàndol del Watergate i no per haver tret als americans de Vietnam i menys per aquell restabliment de relacions amb la Xina.
A Kissinger el recordarem pel premi Nobel de la Pau (1973) i no per ser el cervell de tota una colla d’operacions desestabilitzadores (operació còndor, recordeu?) a l’Amèrica Llatina que varen ajudar a crear dictadures militars (Bolivia, Uruguay, Xile, Paraguay, Argentina, Brasil) i que tants milions de persones van portar a les presons, a l’exili o, directament a la mort.
Una curiositat: a Nixon l'acompanya el secretari d'estat William P. Rogers i el conseller de seguretat nacional Winston Lord. Al primer no se l'accepta a la reunió amb Maó i per no fer-lo quedar malament al segon s'el suprimeix de les fotografies oficials.
Val la pena aprofitar l’ocasió que ens planteja la projecció d’aquesta òpera per fer una mica de memòria.
Eugeni Prieto, Jafre, 15.03.16
