EUGENE ONEGIN de TCHAIKOVSKY
Mariusz Kwiecien, Anna Netrebko i Piotr Beczala. Orquestra, cors i ballet del Metropolitan sota la direcció d'en Valery Gergiev. Setembre 2013
TRISTAN UND ISOLDE (Primer Acte) de RICHARD WAGNER
Amb Siegfried JERUSALEM i Waltraud MEIER. Direcctor Daniel BARENBOIM, . Direcció escena: Heiner MÜLLER. BAYREUTHER FESTSPIELE, 1995. Presentació: Joan Jordi.
PETER GRIMES de Benjamin BRITTEN
DER ROSENKAVALIER de R. STRAUSS
DER ROSENKAVALIER – EL CAVALLER DE LA ROSA
1.- La vida de Richard Strauss va transcórrer entre la segona meitat del segle dinovè i la primera meitat del segle vint. Neix a Munich l’11 de juny de1864.
La família de Strauss pertanyia a la alta noblesa de Baviera, dedicada a la indústria cervesera. El seu pare, Franz Strauss era intèrpret solista de trompa a l’òpera de la Cort de Munich. Molts membres de la seva família també eren músics, de manera que va ser fàcil per a ell començar des de molt petit els seus estudis musicals.
També va ser normal per a ell assistir als assaigs de l’orquestra en la que treballava el seu pare i, fins i tot, de bon grat, va rebre classes particulars de teoria musical i orquestració per part del seu director.
A l’any 1882, quan només tenia divuit anys, va anar a Berlin on va ocupar el lloc de director assistent de l’orquestra del conservatori de Hans von Büllow, l’admirador i amic incondicional de Richard Wagner, fins el punt d’acceptar que la seva dona, la Cosima, fos la seva amant, que finalment es casés amb ell i que el mateix Wagner es fes càrrec dels seu 4 fills.
2.- El 29 d'agost de 1863, amb quaranta-un anys, el senyor Strauss es casa amb Josephine Pschorr, de 25 anys de edat, i filla d'un altre adinerat empresari cerveser de Munich. Es de suposar que potser va servir-li de referència en alguns detalls per quan va escriure Der Rosenkavalier.
3.- Al 1886 viatja per Itàlia, per conèixer i viure de prop el món cultural d’aquest país.
A l’any 1888 presenta a Weimar el seu poema simfònic DON JUAN, i això el consagra, a Alemanya, com un dels compositors més importants del moment.
El seu prestigi com a compositor i director pa pujar ràpidament obtenint ja la fama internacional.
Va conèixer a Gustav Mahler amb qui va tenir una contradictòria i complicada relació entre l’amistat i la rivalitat, sobre tot quan la música de Strauss tenia més èxit que la de Mahler. De totes maneres, Strauss va escriure a Gustav Mahler, quan ell ja estava molt malalt, que ell mateix assajava la seva tercera simfonia per a un concert a Berlin, però que si Mahler és recuperava aviat, preferia que fos ell mateix qui dirigís la seva pròpia simfonia. Finalment va haver de ser el mateix Strauss qui ho fes, ja que Mahler va morir poc abans d’aquell concert.
L’any 1903 ja és reconegut a nivell mundial pel seu talent. Llavors és quan comença a treballar en la composició de la seva primera òpera, Salomé.
La seva estrena, a l’any 1905, va ser tot un escàndol que, al mateix temps, el va situar en el centre de l’avantguarda musical. Amb la següent òpera, Elektra, al 1909, encara va haver-hi més rebombori, més èxit entre els avantguardistes, i més fama internacional.
En aquest temps també havia començat l’estreta col·laboració amb el seu amic i llibretista Hugo von Hofmannsthal, amb qui va treballar en el conjunt de les seves òperes més reconegudes.
4.- Amb tot i l’èxit de Salomé i Elektra. Strauss es va distanciar de la nova avantguarda musical renunciant a seguir per el camí de l’atonalisme o absència de les escales musicals establertes des de el Renaixement. Llavors, amb la composició de DER ROSENKAVALIER, EL CAVALLER DE LA ROSA, al 1911, es mostra més moderat, cosa que accentuarà en els seus posteriors treballs, sobre tot, després de la primera guerra mundial.
A l’any 1920, va fer gires internacionals i intercontinentals, sobre tot a sud Amèrica. Emportant-se les ovacions i el reconeixement del públic.
5.- Si ens centrem en les òperes, en va estrenar 15. Totes durant el segle XX, entre les quals n’hi ha, com a mínim, 7 que han superat el pas del temps, i son integrades en el repertori actual en la programació de les temporades operístiques, als millors teatres del món.
A l’any 1905, estrena Salomé, basada en el llibre d’Òscar Wilde.
Al 1909, és Electra, una adaptació de l’obra homònima se Sófocles.
La tercera, al 1910, Der Rosenkavalier, resultat de la idea rebuda de dues obres de teatre, una d’elles de Molière, en la que el tema principal son les desventures del fatxenda noble que, estant gairebé arruïnat, pretén emparentar-se amb un ric comerciant que, per la seva part, te el gran desig d’obtenir un títol nobiliari.
Al 1912, estrena Ariadne auf Naxos, (Arianna a Naxos), que havia servit també a Haydn per fer una òpera.
Al 1918, Die Frau ohne Schatten (La dona sense ombra)
Al 1932, Arabella, la darrera obra conjunta amb Hugo von Hofmannsthal.
Al 1941, estrena Capriccio, amb la col·laboració del escriptor Stefan Zweig
6.- El tàndem Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal és la base del gran èxit de les primeres i més conegudes òperes.
Després de la seva col·laboració a Elektra, en els vint anys següents, cinc de les òperes més reconegudes van ser el resultat d’aquest treball conjunt.
Hugo von Hofmannstal, va morir mentre treballaven en l’òpera Arabella. Això va afectar en gran manera a Strauss, deixant-lo orfe de gran part de la seva inspiració musical.
7.- El març de 1933, Adolf Hitler arriba democràticament al poder, quan Strauss tenia 68 anys. Durant aquell mateix any, és nomenat President de la Càmera de música del tercer Reich.
La seva relació amb el nazisme ha estat objecte de comentaris, discussions i estudis en pro i en contra.
El cas és que Strauss havia començat a treballar en l’opera Die Frau ohne Schaten, conjuntament amb l’escriptor jueu Stefan Zweig. Això va provocar pressions per part del partit nazi i de Göbbels en particular. A l’any 1935, escriu una carta amistosa a Zweig en la que li diu,
- Creu vostè que jo em comporto en tots els meus actes pensant que soc “alemany”? Creu vostè que Mozart era conscient de ser “ari” quan componia la seva música? Jo només conec a dos tipus de persones: las que tenen talent i les que no en tenen. -
Aquesta carta va ser interceptada per la Gestapo i tramesa a Hitler, cosa que va provocar la dimissió de Strauss com a president d’aquella institució musical. Això també va afectar la seva relació amb el partit nazi, i va ser sotmès a l’estreta vigilància de la Gestapo.
Amb tot això va tenir l’encàrrec de compondre l’himne dels Jocs Olímpics, a Berlín, de l’any 1936, i ell mateix va dirigir-lo durant la seva inauguració.
9.- L’any 1938, quan Alemanya es preparava per a la guerra, Strauss estrena l’òpera “FRIEDENSTAG”, El dia de la Pau i, tot i que el mateix Hitler va assistir a la seva estrena, en aquesta obra, es mostra obertament una crítica al III Reich. No obstant això, Strauss continua apareixent en alguns actes oficials organitzats per partit Nazi. Suposo que això no el deuria entusiasmar gaire.
Strauss també va escriure en el seu diari íntim aquestes paraules.
“El període més terrible de la història humana s’ha acabat, el regnat de dotze anys de bestialitat, ignorància i destrucció de la cultura per part dels més grans criminals, durant el qual els dos mil anys de l’evolució cultural d’Alemanya van arribar a la seva fi”.
8.- Johann Strauss va morir l’any 1949, quan tenia 85 anys. No es pot negar que Strauss va portar una intensa i llarga vida de treball i creació musical.
9.- Be. No vull estendre’m en més explicacions sobre la vida privada ni artística d’Strauss. Crec que és més important anar directament a l’òpera que tenim preparada i a punt de començar.
10.- Der Rosenkavalier, situada a mitjans del segle XVIII, està escrita en to de comèdia. D’alta comèdia. Però no pretén que la gent només rigui de les situacions còmiques i surti del teatre amb una trivial rialla.
El personatge de la Mariscala, les seves reflexions sobre el pas del temps i la clara suposició del final imminent de la relació d’amants amb el seu jove cosí Octavian, fa que el tema vagi més enllà d’un cas com el del Falstaff, de Verdi.
Precisament la Mariscala guanya protagonisme mentre es va elaborant la trama de l’òpera, ja que en un principi es tractava només de accentuar les trifulgues entre el madur i barroer Baró Osch i el jove Octavian per aconseguir a la adolescent Sophie.
Caldria que mantinguéssim molta atenció als diàlegs per comprendre què és el que passa en escena sense perdre cap detall d’aquesta magnífica comèdia melodramàtica .
11.- La Princesa Maria Theresia havia passat tota la seva infància, com la majoria de filles de famílies de l’alta societat, reclosa en un convent per sortir de l’internat només per unir-se en matrimoni, de conveniència, amb un Mariscal de camp, sense cap mena d’enamorament previ.
El Mariscal fa la seva vida la major part del temps. Ell està sempre de cacera, amb els seus amics i lacais, o viatja per assumptes del seu patrimoni, o ves a saber...
La primera vegada que Maria Theresia se sent afalagada, estimada i desitjada, és quan el jovenet i vehement Octavian es fa amant d’ella, en secret, és clar. Aquest noiet està en plena efervescència primaveral i la Mariscala se sent emocionada amb aquesta aventura amorosa.
En aquest primer acte que comença ple d’amor i felicitat, l’arribada sobtada d’un altre cosí, gairebé oblidat per la Mariscala, destarota la intimitat dels dos amants.
Octavian, alertat per Theresia, surt per una porta camuflada que es comunica amb la zona de servei. El cas, però, és que torna a sortir vestit de criada per poder passar desapercebut en la seva fugida.
Això es complica quan, al voler sortir, es troba cara a cara, amb el Baró, que fa una entrada sobtada a la cambra, saltant-se el protocol que li imposa la guàrdia personal de la Mariscala.
La barroeria del gairebé arruïnat Baró Ochs auf Lerchenau; la manca total de correcció i la franquesa amb la que parla amb la seva cosina, encara vestida amb roba de dormir, de les seves aventures sexuals amb criades jovenetes i el seu comentari sobre la intenció de casar-se amb Sophie, l’adolescent filla d’un ric comerciant, per tal de participar de la riquesa del seu sogre, a canvi de que el burgès, Senyor Fanninal esdevingui noble, per parentesc. Tot això s’ajunta amb les descarades i reticents proposicions que fa a la improvisada serventa que, finalment, aconsegueix escapar del dormitori.
Finalment, el Baró demana a la seva cosina que pugui parlar amb el seu advocat per aclarir el tema de la dot i també li demana que li cerqui un jove noble de la família per ser el portador de la rosa de plata protocol·lària, utilitzada tradicionalment en l’acord de l’imminent matrimoni que es farà aquella mateixa tarda.
La Mariscala, sense temps per pensar-ho gaire, li recomana al mateix compte Rofrano, el jove Octavian, per realitzar aquesta entrega al palauet de la família dels Fanninal.
Quan, finalment, torna a quedar-se sola al dormitori, ella reflexiona sobre les històries grolleres del Baró. Això entristeix a la Mariscala i l’omple de melangia. Ella s’adona del pas del temps i de com el seu jovenet Octavian es va fent adult i ella mateixa, mes gran, i que, tard o d’hora, Octavian es convertirà, potser, com un més d’aquests altres adults que l’envolten.
12.- A partir d’aquí la història farà un gir previsible, és una comèdia, però la història manté l’interès i sorprèn tot el que passa fins a la seva conclusió.
Durant el segon acte és quan es dispara una corrua de valsos que serveixen de fons a l’acció. Potser amb la inclusió d’aquest ritme, Strauss volia donar a entendre que el que passa en escena, en el segle XVIII, no deixa de ser el mateix, a principis del segle XX.
Tampoc cal que continuï explicant l’argument. Val més que comencem a veure aquest magnífic treball de Strauss, de la posada en escena i dels cantants i actors que intervenen.
13.- L’òpera es divideix en tres actes. Transcorre en un sol dia, com les obres dels segle XVIII. Es tracta d’una perfecta obra de teatre, amb un text que valdria la pena conèixer, fins i tot sense música. La manera de presentar als personatges i donar-los vida és mil·limetrada. Res és en va. El seu argument retrata, de vegades amb sentit de l’humor i la distància que marca la comèdia, i també profunditza amb els sentiments humans d’una manera realista, però amb gran delicadesa.
El que vosaltres no podreu veure, per exemple, és l’efecte, quan s’aixeca el teló, al primer acte. Suposo que per a la filmació d’aquesta versió del 1973, no podien deixar l’escenari gairebé a les fosques, aparentment il·luminat tant sols per una escletxa de llum des del finestral gairebé tancat, procedent de l’exterior. Entre la música sembla sentir-se el cant dels ocells matiners. La vista s’acostuma a la foscor i és quan es pot veure a la parella d’amants que tot just es desperta, després d’una nit d’amor.
Una altra cosa que perd efectivitat en el segon acte. Vist en el teatre, s’apre
Jordi Sànchez, Rupià, abril 2014
MITRÍDATE, RÈ DI PONTO de W.A. MOZART
2006, Festival de Salzburg
Residentzhof Salzburg
Les musiciens du Louvre - Grenoble
Conductor Marc Minkowski
Director d'escena, Jürgen Bachmann
Mitrídate - Richard Croft
Aspasia - Netta
Sifare - Miah Persson
Farnade - Benjun Mehta
Ismene - Indela Bohlin
Marzio - Colin Lee
Arbate - Pascal Bertin
ORFEO ED EURIDICE de C. W. GLUCK
Coreografia de PINA BAUSCH, direcció artística GERARD MORTIER, direcció musical THOMAS HENGELBROCK, amb RICCARDA WESSELING com Orfeo, JULIA KLEITER com Eurídice i SUNHAE IM, com amor.
Representació feta a Òpera de Paris el febrer del 2008
RÓMEO ET JULIETTE de Charles GOUNOD
Rómeo et Juliette, de Charles Gounot, amb llibret de Jules Barbier i Michel Carré
- La versió que ens ofereix el festival de Salzburg de 2008 és, probablement, una de les millors representacions d’aquesta obra.
- L’escenografia és austera. Es pot dir que no hi ha cap més decorat que el format per els tres pisos d’arcades de l’nterior de l’antiga muralla de Salzburg, on està situat el recinte d’aquests festivals. Aquest fons natural s’ha fet servir en altres òperes com la històrica posada en escena de “Il ritorno d’Ulisse in Patria” de Claudio Monteverdi, que us aconsello poder veure-la en una propera ocasió.
- Tornant al Rómeo et Juliette de Gounot. Es tractad’una versió lliure i totalment romàntica d’algunes de les principals escenes que es representen sobre una tarima buida d’elements decoratius. El que realment importa son els personatges. Com en el teatre que va idear Shakespeare, el que realment importa és text i l’acció. No ens costarà gens ubicar les escenes. Un petit detall és suficient per situar-nos.
- Gairebé immillorable és el treball dels personatges principals. Nino Machaidze com Juliette i Ronaldo Villazón en el paper de Rómeo, broden els seus personatges amb la seva veu i la gran qualitat com actors.
- És realment encertat el vestuari, entre clàssic del segle XVIII i molts detalls que converteixen als personatges com membres de bandes actuals, de fatxendes que marquen el seu territori, com a West Side Story.
- L’òpera retalla l’argument fins extrems agosarats. Es tracta d’una versió tan resumida que fins i tot obvia el desterrament de Rómeo i la impossibilitat de que rebi la notícia de la falsa mort de Juliette, de manera que entra a la cripta i es mata. També és curiós que Juliette desperti quan Rómeo tot just es pren el verí. Aquí, el romanticisme justifica un dramàtic duet final i aquí un gos i aquí un gat i aquest conte s’ha acabat. No hi ha la reflexió final del Duc de Verona.
- També queda molt confós el motiu de la baralla de Mercuito contra Tibaldo i la intervenció de Rómeo. Un diàleg cabdal entre Mercuito i Rómeo, just abans de morir el primer, desapareix totalment. La tragèdia, al meu entendre, comença amb la mort de Mercuito. Rómeo estima profundament al seu amic, líder del grup. Rómeo s’enamora de Juliette, però estima de tot cor a Mercuito. L’enamorament i l’amor són dos coses diferents i Rómeo és adolescent. Per aquest motiu, Rómeo no dubta en lluitar acarnissadament contra l’assassí del seu millor amic, matant-lo. Shakespeare sabia molt bé que era l’amor per un amic.
- També queda molt confós el motiu de la baralla de Mercuito contra Tibaldo i la intervenció de Rómeo. Un diàleg cabdal entre Mercuito i Rómeo, just abans de morir el primer, desapareix totalment. La tragèdia, al meu entendre, comença amb la mort de Mercuito. Rómeo estima profundament al seu amic, líder del grup. Rómeo s’enamora de Juliette, però estima de tot cor a Mercuito. L’enamorament i l’amor són dos coses diferents i Rómeo és adolescent. Per aquest motiu, Rómeo no dubta en lluitar acarnissadament contra l’assassí del seu millor amic, matant-lo. Shakespeare sabia molt bé que era l’amor per un amic.
- Amb tot i això, l’òpera està molt be i com que, qui més qui menys, ja coneix l’argument, perdona amb generositat totes aquestes passades per alt que convertirien l’òpera en un drama més llarg que la tetralogia complerta de l’horror del ring.
Jordi Sánchez
AVANÇAMENT PROGRAMACIÓ 2014
PROGRAMACIÓ 2014
avançament
25 GENER ROMËO ET JULIETTE GOUNOD
22 FEBRER ORFEO i EURÍDICE GLUCK
29 MARÇ MITRIADE, REI DI PONTO MOZART
26 ABRIL DER ROSENKAVALIER STRAUSS, R.
31 MAIG LA SONNAMBULA BELLINI
28 JUNY PETER GRIMES BRITTEN
27 SETEMBRE TRISTANY I ISOLDA WAGNER
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
