SALOMÉ - RICHARD STRAUSS

La versió que passarem es una producció de The Royal Opera House de l’any 1992 dirigida per EDWARD DOWNES, amb posada en escena de PETER HALL i interpretada per MARIA EWING (Salomé), MICHAEL DEVLIN (Jochanaan), KENNETH RIEGEL (Herodes), GILLIAN KNIGHT (Herodias) i ROBIN LEGGATE (Narraboth).


Donat que veurem l’òpera amb versió original amb subtítols en anglés, a continuació acompanyem un escrit que la Teresa Lloret va fer per la presentació d’aquesta òpera al Gran Teatre del Liceu, l’any 2009, amb la Nina Stemme com a Salomé i direcció musical de Michael Boder, que ajudarà a entendre molt millor l’obra.
La presenten Joan Jordi i l'Eugeni.


SALOMÉ - RESUM ARGUMENTAL

L’acció se centra en l’episodi bíblic de la degollació de sant Joan Baptista, ordenada per Herodes Antipas, tetrarca de Galilea (segle I dC), a instàncies de la princesa Salomé, filla del seu germà Herodes Filip i d’Herodias, ara muller d’Antipas. Herodias odia i ha fet detenir el profeta per les seves denúncies i imprecacions contra la seva unió incestuosa i vida llicenciosa, però la decisió de demanar el cap de Jochanaan com a recompensa de la dansa que Salomé balla davant un Herodes senil i lasciu, que la vol fer seva, és aquí iniciativa de la mateixa jove princesa, despitada pel menyspreu del profeta davant el desig que ella ha manifestat de posseir el seu cos. La terrible crueltat pòstuma – besar la boca del cap de Jochanaan que el botxí li ha portat en safata de plata i sentir el gust amarg de l’amor i de la sang – mentre canta un apassionat i ja inútil monòleg amorós, esgarrifa el tetrarca, que dóna ordre als soldats d’esclafar-la sota els seus escuts.

L’acció dramàtica, situada al pati del palau d’Herodes a Tiberíades, presidida per la blanca llum de la lluna – que adquireix en l’obra caràcter de símbol – s’organitza, sense interrupció, en tres episodis – dividits, al seu torn, en tres escenes o seqüències – separats per tres amplis interludis.



EPISODI I

El primer episodi s’obre, SENSE PRELUDI – NOMÉS UN VIBRANT SO DE CLARINET – AMB UN DELS MOTIUS DE SALOMÉ. Narraboth, capità de la guàrdia que vigila l’aljub on està empresonat el profeta Jochanaan, fascinat per la bellessa de la princesa Salomé, que veu a l’interior del palau on se celebra un banquet, la compara a la lluna pàl.lida que els il.lumina, davant la inquietud d’un patge, que presagia desgràcies. La veu de Jochanaan, solemne i majestuosa, que des de la presó invoca la vinguda del Messies, provoca els comentaris dels soldats sobre el profeta.

Entra Salomé, somoguda, que se sent ofegada per l’ambient del banquet i per les mirades de desig que el padrastre li prodiga. Se sent novament la veu del profeta, que desperta immediatament una curiositat morbosa en la princesa, que sap perfectament que el tetrarca sent una por supersticiosa envers el presoner i les imprecacions del qual van adreçades contra la seva mare. Conscient de l’ascendent que té sobre Narraboth, aconsegueix amb afalacs i promeses que el soldat faci sortir de la presó Jochanaan, malgrat la prohibició d’Herodes.

SEGUEIX EL PRIMER I MÉS BREU DELS INTERLUDIS: LES TROMPES REPRENEN EL TEMA DE JOCHANAAN, INTRODUÏT ABANS, I APAREIXEN DOS TEMES NOUS LLIGATS AL PROFETA, UN DE CARÀCTER HIERÀTIC I UN ALTRE D ‘AMORÓS, ACOMPANYAT PER VIOLINS I VIOLONCELS, REFERENT AL DESIG DE SALOMÉ.

Salomé resta seduïda i alhora aterrida davant l’aparició de Jochanaan, que, indiferent al món que l’envolta, reprèn les imprecacions contra Herodias i la seva disbauxa. La princesa canta la impressió que li produeixen els seus ulls negres, la seva carn freda i blanca com l’ivori, la música de la seva veu, malgrat la irritació de Jochanaan i l’angoixa de Narraboth, mentre els TEMES MUSICALS S’ENTRELLACEN I S’HI INTRODUEIX EL SO DE LA FUSTA, QUE SUBRATLLA LA PREMONICIÓ QUE EL PROFETA SENT DE LES ALES DE LA MORT.

Comença el cant d’amor de Salomé, amb UNA MÚSICA TENYIDA ARA D’ITALIANISME I QUE SITUA LA VEU DE LA PRINCESA AL PRIMER PLA DELS PAPERS FEMENINS DE L’ÓPERA DEL NOSTRE TEMPS, al servei de la llengua refinada i voluptuosa de Wilde, en una estructura molt ben travada. Cada declaració amorosa se centra en una part del cos de l’estimat i en un color – el cos, blanc com els lliris, la neu o les roses; els cabells, negres com els raïms, els cedres o les nits sense lluna; la boca, vermella com una magrana, els peus dels qui trepitgen el raïm o el corall -, seguida cada vegada d’un aïrat refús de Jochanaan que provoca una reacció hostil de la princesa, la qual converteix l’amor en sarcasme, mentre ELS COLORS PICTÒRICS SON SUBRATLLATS PER COLORS MUSICALS D’INSTRUMENTS SOLISTES ( TROMPETES, TROMBONS, ARPA..). L’escena es clou amb la idea obsessiva de Salomé: “Vull besar la teva boca, Jochanaan!” , repetida sis vegades, idea que no detura ni la desesperació de Narraboth, primera víctima de Salomé, que es mata amb el seu propi punyal, ni les paraules de Jochanaan, que l’exhorta al penediment i finalment la maleeix abans de tornar a la seva presó.

UN SEGON I BRILLANT INTERLUDI CLOU AQUEST EPISODI DE GRAN TENSIÓ DRAMÀTICA, EN QUÉ S’ENCAVALQUEN, ENTRE D’ALTRES, ELS TEMES DE JOCHANAAN, EL DE SALOMÉ RELACIONAT AMB HERODIAS, EN UN CLÍMAX FORMIDABLE QUE DESEMBOCA EN UNA SALVATGE ENTRADA DELS METALLS I LA INTRODUCCIÓ DEL TEMA DE LA VENJANÇA DE SALOMÉ, PREFIGURANT EL TERRIBLE FINAL..

EPISODI II

El segon episodi s’inicia amb l’entrada d’Herodes, obsedit per Salomé, que intueix que la lluna i el batec del vent presagien alguna cosa dolenta, acompanyat d’una reticent Herodias, gelosa de la filla. La sang de Narraboth i la sorpresa per una mort que ell no ha ordenat neguitegen encara més Herodes, que es fa servir vi i fruites i convida la princesa a veure’n i a menjar-ne, a seure al seu tron, EN UN CANT PLE D’EROTISME. El refús hostil de la noia és interromput per la veu de Jochanaan, que irrita Herodias, però el tetrarca mostra respecte i temor pel profeta i es nega a lliurar-lo als jueus com demana la seva muller.

Entra en escena un grup de cinc jueus que inicien una enrevessada i gairebé grotesca discussió teològica sobre la possibilitat de veure Déu, EN EL FAMÓS QUINTET FUGAT, DE GRAN DISSONÀNCIA EXPRESSIVA, CONSIDERAT UNA MOSTRA DE LA MODERNITAT D’ESCRIPTURA D’STRAUSS EN AQUESTA ÈPOCA, al que se sumen uns natzarens que creuen en l’arribada i miracles del Messies, cosa que augmenta el terror d’Herodes davant la possibilitat que els morts ressuscitin, mentre torna a sentir-se la veu poderosa de Jochanaan que anuncia l’arribada del Salvador i el càstig de la depravada filla de Babilònia, davant la ira d’Herodias.

El tetrarca, entristit i angoixat, demana a Salomé que balliper a ell mentre L’ORQUESTRA REPRÈN ELS MOTIUS DE LA PRINCESA. Comença un tens diàleg entre el tetrarca i la princesa, indiferent a les intervencions d’Herodias i de Jochanaan, en què la noia abandona el to displicent quan escolta la promesa del tetrarca de concedir-li qualsevol desig, ni que sigui la meitat del seu regne, si balla. Herodes ho jura solemnement i torna a sentir les negres ales del vent i una angoixa intensa mentre Salomé, triomfant, li contesta: “Ballaré per a tu, tetrarca!”.

LA FAMOSA “DANSA DELS SET VELS” – EN LA QUAL EL PES COREOGRÀFIC QUAN L’OBRA ÉS REPRESENTADA SOVINT VA A CÀRREC D’UNA BALLARINA I NO DE LA CANTANT – ÉS EL TERCER INTERLUDI SINFÒNIC DE L’ÒPERA, QUE ENS PORTA VERS EL DRAMA FINAL, DIVIDIT EN TRES GRANS SECCIONS EMMARCADES PER UNA INTRODUCCIÓ I UNA CODA, AMB EL PROPÒSIT D’ACONSEGUIR UN “VERITABLE COLOR ORIENTAL”, UN EXOTISME MÉS GRAN, UN RITME SALVATGE I VOLUMPTUÓS, STRAUSS FORÇA LA SEVA ESCRIPTURA, QUE NO ARRIBA A L’ALÇADA EXPRESSIVA D’ALTRESGRANS MOMENTS DE L’ÒPERA, PERÒ QUE, TANMATEIX, SERVEIX AMB EFICÀCIA LA CERIMÒNIA DE LA SEDUCCIÓ.INCORPORA DIVERSOS MOTIUS MUSICALS, ESPECIALMENT EL DE LA VENJANÇA DE SALOMÉ, N’INTRODUEIX D’ALTRES I CREA UN CLIMA SINCOPAT I ASCENDENT QUE CULMINA AMB EL FEROTGE PRESTISSIMO DE LA CODA.

EPISODI III

Comença l’episodi final amb l’entusiasme pueril d’Herodes a la fi de la dansa, disposat a concedir a Salomé tot el que demani en una safata de plata, entusiasme que es converteixen horror quan escolta la brutal demanda: “El cap de Jochanaan!”. La princesa deixa clar que és la seva voluntat i el seu propi plaer, i no pas d’Herodias, el que la porta a la terrible venjança. S’inicia aleshores una dura i travada dialèctica entre la princesa i el tetrarca, ple de temor supersticiós davant aquest crim. L’escena comprèn tres àmplies i ingènues contraofertes – la maragda més bella del món; els cent paons blancs; perles, topazis,òpals i altres pedres precioses amb poder màgics o el vel del santuari -, tallades secament per l’obstinada decisió de la noia, que reclama, SOSTINGUDA AMB UNA FEROCITAT CREIXENT PEL SEU TEMA DE LA VENJANÇA – TRINATS DE CLARINETS, FLAUTES, PETIT TIMBAL -, el cap del profeta. Herodes, al límit de les seves forces, ha de cedir i Herodias li pren l’anell que dóna la senyal de l’execució, que fa portar al botxí.

Salomé s’acosta a l’aljub quan el botxí davalla per complir la sentència. L’ORQUESTRA RESTA SILENCIOSA I NOMÉS SE SENT UN ESTRANY EFECTE SONOR QUE MARCA EL CONTRABAIX, QUE INTENTA IMITAR ELS GEMECS D’UNA DONA OPRIMIDA. Un terrible i exasperat monòleg de Salomé, exigint la seva presa, marca l’espera, fins que emergeix el braç negre del botxí amb la safata on hi ha el cap ensangonat de Jochanaan, que lliura a la princesa.

L’escena final constitueix un dels moments més extraordinaris de la música straussiana. És un plany llarg i dolorós en què la crispació passional dóna pas a la nostàlgia d’un amor que hauria pogut ser. S’hi barregen els retrets, la urgència d’acomplir el desig, l’horror davant uns ulls que ja no miren i una llengua que ja no insulta, la venjança pueril, el record idealitzat de la bellesa d’un cos ara mort, la seguretat que si la contemplació del seu Déu no ho hagués privat, Jochanaan l’hauria estimada, perquè “el misteri de l’amor és més gran que el misteri de la mort”. L’ORQUESTRA ARRIBA AL LÍMIT DE LA SEVA CAPACITAT EXPRESSIVA I ELS MOTIUS QUE SE SUCCEEIXEN I ENTRECREUEN NO HO FAN EN DETRIMENT DE LA CLAREDAT, SINÓ QUE LA MÚSICA PASSA D’UNA IDEA A UNA ALTRA, D’UN CLIMA A UN ALTRE SENSE CAP RUPTURA, EN UN TEIXIT MUSICAL CONTINU, D’UNA FORÇA I UNA BELLESA ÚNIQUES.

Salomé besa la boca del profeta i sent l’amarg gust de la sang, que identifica amb el gust amarg de l’amor. La lluna s’amaga. Herodes, horroritzat, ordena als seus soldats que esclafin Salomé sota els escut