LUCIA DI LAMMERMOOR de Gaetano DONIZETTI


Joan Sutherland, Alfredo Kraus, Pablo Elvira i Paul Plishka
The Metropolitan opera Orchestra, Chorus and Ballet
Dir.: Richard Bonynge
Staged: Bruce Donnell
137'. Any 1982



LUCIA DI LAMMERMOOR
Òpera en tres actes amb música de Donizetti que com a gran orquestrador aconsegueix crear l’atmòsfera ideal i tràgica des de les primeres notes del preludi, una simbiosi perfecta entre les estructures musicals del melodrama i el ritme ràpid i coherent del llibret de Salvatore Cammarano basat en la novel·la The Bride of Lammermoor de l’escriptor, poeta i editor escocés Walter Scott, iniciador del romanç històric.

Fou estrenada a Nàpols el 26 de setembre de 1835 al teatre Sant Carlo, el més antic teatre d’òpera en actiu del món. Per la seves dimensions i estructura ha estat model de molts teatres d’Europa i va tenir la seva època daurada al segle XIX. Durant la primera meitat, Domenico Barbaja, l’empresari que l’administrava contractà Gioachino Rossini que s’instal·là a Nàpols fins al 1822. Quan ell va marxar va ser Donizetti qui fou contractat fins al 1838. Barbaja també va intentar contractar Bellini el qual va preferir instal·lar-se a Milà. Per últim Giuseppe Verdi entrà al teatre el 1841 amb l’estrena de l’obra Oberto, Conte di San Bonifacio.

Lucia de Lammermoor és una de les representants més destacades del bel canto, terme operístic que s’utilitza per anomenar un estil vocal desenvolupat a Itàlia des de finals del segle XVIII fins a començaments del XIX. És una manera d’entendre l’òpera que comença amb Haëndel i acaba amb Bellini.


El bel canto que va tenir grans mestres com ara Pauline Viardo, germana de la soprano Malibrand, buscava embellir el cant amb ornaments afegits pel lluïment de l’intèrpret, com la coloratura, el trinat, la brillantor dels aguts i sobreaguts i el maneig perfecte de la respiració. Tot al servei del cantant. A partir de Mozart autor plenament conscient de la importància del sentit teatral i fins als inicis de l’òpera romàntica com a exaltació dels sentiments subjectius amb l’argument i la música utilitzant els extrems, ambientacions fantasmagòriques i escenes de bogeria. En el tercer acte Lucia protagonitza la més representativa de les escenes de bogeria típiques de les òperes belcantistes amén de contenir una de les notes per soprano més altes del repertori: dos mi bemolls sobreaguts. Les més altes, però, les debem a Mozart: un fa sobreagut a La Flauta Màgica i més encara: dos sol sobreaguts a Popoli di Tesaglia, la més aguda del repertori clàssic.

La soprano Fanny Persiani fou l’encarregada d’estrenar-la. Es diu que fou una de les vetllades més triomfals de l’òpera italiana. Tot i que tres dies més tard moria Bellini a París. Donizetti que hi mantenía una amistat i li professava una gran admiració composaria un Rèquiem per als seus funerals.


Avançat el segle XIX els gustos van anar canviant. Verdi, en les seves obres de maduresa i, especialment Wagner privilegiaren els intèrprets amb un entrenament diferent, calia que sabessin declamar més que cantar virtuossísticament. I amb l’arribada de Puccini i els veristes Leoncavallo o Mascagni l’estil vocal s’apropava més a la veu parlada, ja no demanaven als intèrprets, coloratures, ni trinats, ni ostentacions de control del fiato, ni aguts i sobreaguts.


Cal remarcar que aquestes notes no estan escrites a la partitura, per això durant dècades Lucia fou considerada com una peça d’artifici per a demostrar les capacitats vocals de les sopranos lleugeres, però després de la 2ª guerra mundial, Maria Callas liderà un moviment de restitució dels valors dramàtics i d’expressivitat a partir de la partitura tal com havia estat creada. Al triomf de la Callas li van seguir unes notables Lucia en especial Joan Sutherland, protagonista de la que veurem avui, i Montserrat Caballé, entre d’altres. Actualment és una de les òperes fonamentals del repertori teatral i discogràfic.

La novel·la de Walter Scott està basada en un fet real succeït a les terres baixes d’Escòcia i narra la història, d’altra banda no gaire original, de l’enfrontament entre dues families. L’òpera comença quan els Ashton han pres possessió del castell dels seus rivals els Ravenswood. Enrico Ashton espera guanyar la protecció de l’influent Arturo casant-lo amb la seva germana Lucia.


I aquí ens trobem una vegada més amb la utilització d’una dona com a moneda de canvi per a l’assoliment d’ambicions familiars perverses. Lucia està enamorada d’Edgardo Ravenswood la familia rival i, és clar, això no entra en els plans del germà que no vol ni sentir-ne parlar d’aquest amor.

Comencen els preparatius de l’enllaç planejat i Enrico conscient de la malifeta que prepara i preocupat per la reacció de Lucia li mostra una carta suposadament escrita per Edgardo que prova que l’ha oblidat i la deixa amb el capellà per tal que ell la convenci. I ho intenta amb arguments de sacrifici, d’ofrena de si mateixa pel bé de la família, de necessitat de canviar els seus sentiments, per la mare morta i el seu honor, per salvar el germà del perill, tot prometent-li la recompensa del cel.


Ella respon vençuda que no és inhumana i firma el contracte nupcial. Apareix Edgardo i li mostren la firma de Lucia la qual cosa dona pas al sextet més emblemàtic de la història de l’òpera. Enrico el repta en duel i esmenta que Lucia mentrestant estarà gaudint de la nit de noces.


Però de sobte s’interrompen les celebracions amb la proclama que Lucia s’ha tornat boja i ha matat al seu marit. Ella apareix en la cèlebre escena de la bogeria. La música ens ensenya el deliri de Lucia, la flauta representa Dionissos, l’arpa Orfeu, dos estats emocionals enfrontats. La bogeria i la pau.

Edgardo es convenç de deixar-se matar per Enrico quan s’assabenta que Lucia s’està morint. Minuts després rep la notícia de la mort de Lucia i s’apunyala ell mateix confiant d’unir-se a ella en el cel.

Ahi tremendo!... ahi crudo fato!...

Dio, perdonate l’orrore.

Agnès Caro i Rivas
Girona, 7 de febrer de 2011



La versió que presentem està gravada al Metropolitan Opera House de Nova York l’any 1982.

L’havien fet prèviament l’any 1959 a Londres els dos, desprès a Paris, Milan i també a New York el 1961. No és casual el nivell d’aquest representació del 1982, és ell resultat de molt treball i representacions prèvies al llarg de 30 anys.

Els protagonistas:

} Joan Sutherland: Australiana, morta a suïssa l’any 2010 als 83 anys. Aquesta gravació és l’abrumadora evidència de perquè se la coneix com la “Stupenda”, batejada així a la Fenice. Vocalment espectacular, amb amplia fluïdesa i temperament que fa que arribi a un rendiment prop de la perfecció. En l’escena de la locura diuen que és quan el teatre va venir avall i va caure als seus peus. La seva 1ª Lucia a Londres l’any 1959 diuen que va ser un punt d’inflexió a la seva carrera. També va representar una altre Lucia amb Pavarotti l’any 1971.

} Alfredo Kraus: canari que va morir l’any 1999. Considerat un dels millors cantants lírics lleugers de la 2ª meitat del segle XX. Sense ser un showman com Pavaroti o Placido, ments opulent o extravertit, el seu aspecte “patrici” i la seva musicalitat elegant l’han fet una figura de culta.

} Richard Bonynge: Australia, marit de Joan, pianista i director d’orquestra. Van començar junts donant recitals per Australia, ella cantant i ell al piano, conduint el cotxe per Australia, fins que van anar destacant enormement amb una gran carrera. Ell va ser els seu mestre i entrenador al llarg de la seva carrera.

La crítica d’aquesta versió destaca:

1) Drama musical sensible, on la veu arriba a la prop de la perfecció

2) El marit de Joan cuida el to que ha d’usar per arribar bé al 3r acta amb la posició de veu que requereix

3) Joan només tenia com competidora a ella mateixa, ningú la superava.

4) Encara que l’edat de Joan la condiciona (ella tenia 56 i Kraus 57), maniobra esplèndidament amb els tons per arribar al mi bemoll del final, i no defrauda a ningú.

5) Kraus, moldeja les frases amb suavitat i amb una enunciació quasi perfecte. El tamdem amb Joan, es va considerar com un matrimoni artístic, pel nivell de compenetració al que varem arribar al llarg de 30 anys.

6) La llàstima és que la resta dels cantants els crítics diuen que no estan a la seva alçada, i que tenen un timbre de baixa ressonància.

7) Cal destacar la posada en escena de Attilio Colonello, escenògraf Itàlia, que ja va ser aquest escenografia per una Lucia 20 anys abans. Es remarca l’estil arquitectònic, amb diferents visions del Castell de Ravenswwod, i on juga un important paper la perspectiva, especialment al darrer acte.

8) En l’escena de la locura és on aquest òpera arriba al seu moment més àlgid,com ho demostren els interminables aplaudiments. El reso mediatic d’’aquesta obra va ser tal que en el Washington Post van dir que Joan era “la soprano amb coloratura més gran del nostre temps”.

9) En resum, el seu nivell de interpretació i convicció dramàtica fan que aquesta versió sigui considerada una joia de la òpera contemporània.

Belén Marín

26 de febrer de 2011